El diumenge 29 de setembre de 2024 va tenir lloc la sortida inaugural del 22è cicle de Conèixer el Pla de l’Estany, en aquesta ocasió pel municipi de Banyoles, amb l’objectiu de fer un itinerari per alguns habitatges de l’obra privada d’en Jeroni Moner que hi ha en la zona de proximitat de l’estany. Era una continuació de la passejada que havíem fet l’octubre anterior, llavors veient construccions o intervencions de l’arquitecte ubicades pel centre de la ciutat.

En aquesta ocasió vam comptar amb la col·laboració de la Demarcació de Girona del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i vam poder visitar quatre habitatges: les cases Masgrau-Juanola, Caballero, Teixidor-Bustins i Agustí-Soler. També vam poder veure des de l’exterior la casa Vila-Casas i vam poder entrar a la pesquera Malagelada.

En ser una sortida conjunta amb el COAC, l’assistència va ser nombrosa i vam haver de fer quatre grups, d’entre setze i vint persones, guiats cadascun per un arquitecte que anava fent comentaris sobre diversos detalls dels habitatges visitats. Volem remarcar i agrair la rebuda càlida i amable que ens van fer en totes i cadascuna de les cases visitades, unes persones que van tenir la gentilesa de dedicar un matí de diumenge a una colla de desconeguts per mostrar-los les seves llars.

Un cop finalitzat el recorregut, els diferents grups ens vam aplegar en el bar del camp de futbol nou per fer-hi un aperitiu obsequiat pel COAC.

Ens va acompanyar en la sortida la periodista banyolina Gemma Busquets Ros. A El Punt Avui del 2 d’octubre, hi va publicar aquest article d’opinió que, prèvia la seva autorització, transcrivim literalment ja que expressa d’una forma impecable i intimista la síntesi de la jornada:

“Les cases d’en ‘Noni’

Tribut dels arquitectes gironins i del Centre d’Estudis Comarcals a Noni Moner amb una ruta d’obra privada

Gemma Busquets Ros

A l’escala de ferro, d’un color roig anglès, que a ulls no entesos pot semblar una estructura pròpia de la sala de màquines del Titanic, amb un ull de bou a la paret que encara ho fa tot més nàutic però que en realitat és una peça d’artesania, “la joia de la corona”, la mainada s’hi enfilava per fer-hi representacions teatrals o recitar-hi el vers de Nadal. Ara, la mare, la banyolina Roser Juanola (1949), hi fa estiraments. Pedagoga de l’art i catedràtica d’art i educació de la UdG, era del cercle d’íntims de l’arquitecte Jeroni Noni Moner (1940-2021). El sogre tenia uns terrenys en un puig indòmit a la carretera del balneari ruïnós. Mirant les fotografies de quan es va construir la casa Masgrau-Juanola, entre el 1971 i el 1972, apareix com una fortificació en un solar. Cinquanta anys després, el puig és amable i la urbanització ha crescut amb harmonia i la casa Masgrau-Juanola, “una aposta valenta d’en Noni” que va saber adaptar-la al pendent, “acompanyar” l’habitatge al desnivell, convida càlidament a viure-hi. I no només gràcies a l’amabilitat de l’amfitriona d’obrir casa seva a uns forasters que, diumenge, coincidint amb el tercer aniversari de la mort de Moner, en una iniciativa conjunta entre el Col·legi d’Arquitectes de la demarcació de Girona i el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles rendien tribut a l’arquitecte banyolí amb un itinerari per les seves cases més emblemàtiques. El gust pels detalls, l’aplicació dels seus estudis sobre la masia catalana, la complicitat i amistat amb els propietaris, trobar en el formigó la capacitat d’expressió, són alguns dels valors que es van destacar durant la ruta que va començar a la Pesquera Malagelada i va continuar per Casa Caballero, la Casa Teixidor-Bustins, la Casa Vila Casas o la Casa Agustí-Soler. Aquesta última, segurament una de les més conegudes, en part per la seva situació: davant de l’estany, es fa admirar. Després del 1992 se n’hi van construir moltes, però fa cinquanta anys era una temeritat, el Fisterra banyolí. L’accés a la casa es fa passejant i contemplant l’estany per una rampa. A l’interior, el blau de l’aigua hi és omnipresent, a través de les finestres, en qualsevol racó, des de la terrassa. És la confluència entre els espais privats i públics, tan pròpia de Moner, sense murs ni portals que barrin el pas sinó que l’esborren. És una arquitectura acollidora, fent de “casa meva, casa vostra”.”