El diumenge 10 de febrer vam fer la sortida a la Mota. El primer lloc a visitar, i on vam deixar els cotxes, va ser l’església de Sant Martí, envoltada d’ametllers en flor. Una creu de 1790 ens hi va donar la benvinguda. Vam poder entrar dins l’església, molt ben conservada i arreglada. La llinda mostra un escut en relleu on s’hi veu IHS (Jesús, salvador dels homes) i els tres claus de la Passió de Jesús, amb data de 1631. És una llàstima que en els batents de la porta de l’entrada hi faltin moltes ferradures.

En la rectoria, enganxada a l’església, vam recordar que en temps de guerra s’hi havia improvisat una petita escola. En la part del darrere vam poder veure, sota teulada, rajoles pintades amb dents de llops, protectores contra les adversitats, els mals esperits i les bruixes. En la cara nord, hi trobem tres basses, dues de molt antigues i una de nova, plenes d’aigua, tot i el temps de sequera que s’ha patit aquesta última temporada. Des d’aquest indret vam poder gaudir d’unes vistes esplèndides de la Mare de Déu del Mont fins a la serralada dels Pirineus.

Tot caminant per la carretera ens vam arribar fins a l’entrada de la urbanització. A mà dreta, vam pujar per unes escales que s’enfilen pel bosquet limitades per unes creus fins a l’Oratori de Sant Dalmau Moner, lloc que, suposadament, visitava el sant. En aquest punt vam explicar les bondats d’aquest monjo, tan estimat pels gironins, que l’església mai ha arribat a fer sant, però la gent del poble sí. En Mateu Butinyà va explicar que, no fa massa anys, hi havia bancs de fusta pels voltants de l’oratori per a les trobades que s’hi feien per esperar l’aparició d’alguna “verge“, “sant” o “divinitat”.

Vam seguir camí en direcció al Dolmen del Turó de Sant Dalmau, tot gaudint del paisatge carener. Vam poder veure les pedres que formen aquest dolmen neolític, força malmès i sense la pedra de la coberta que algú es va endur fa temps. Té una antiguitat d’entre 4.700 i 3.800 anys i va ser descobert l’any 1974. Vam explicar que les peces recuperades (ossos, dents, trossos de ceràmica i de collarets) es conserven al Museu Arqueològic Comarcal, a la ciutat de Banyoles.

Per acabar, en arribar altre cop a l’església de la Mota, vam fer referència al tràgic i trist episodi de la desfeta dels maquis, encapçalats per Quico Sabater, fets que van passar l’any 1959 al proper Mas Clarà, ara abandonat.