Diumenge 8 de desembre, es fa la tercera sortida d’aquesta temporada 2019-2020 a Pujarnol i Sant Patllari (Porqueres).

Un diumenge assolellat i no massa fred, després dels dies de pluja que hi ha hagut a meitats de setmana, ens reunim al punt i l’hora habituals a Banyoles per organitzar la pujada cap a Pujarnol amb el mínim de vehicles possible. Avui som en total una colla de 25 persones.

Tenim una petita sorpresa en arribar a Pujarnol. Els actuals estadants de la Torre han tancat l’accés als vehicles a la zona d’aparcament que hi havia en l’època en què la casa era un restaurant. Uns filats i un rètol que indica que ets en una propietat privada barren el pas. Hi tenen bestiar deixat anar, ens dirà un dels residents, quan hi haurem entrat a peu.

Ja dins del nucli de Pujarnol, ens adrecem a l’església. Portem les claus i podem accedir al conjunt que forma amb el cementiri. Un cop a dins, en Toni Torres, historiador de l’art i professor, ens fa una interessant explicació sobre les característiques arquitectòniques i la història de l’església de Sant Cebrià. En acabar, visitem el cementiri que gairebé l’envolta, un espai que desprèn serenor, amb pocs nínxols, una creu de ferro situada entre dos xiprers, una gran tomba de pedra i un pedrís que el tanca, i que fa una balconada oberta a la banda de marina, avui un xic emboirada.

Un cop visitat l’indret de Pujarnol, iniciem la ruta cap a Sant Patllari, tot seguint fins a l’ermita l’itinerari 3 de la col·lecció Porqueres camins a peu, editada fa uns anys per l’Ajuntament de Porqueres.

Baixem per la carretera de Rocacorba, tot deixant a la dreta la casa de la Rectoria. Al cap de poc, a l’esquerra, podem veure Can Vila, una altra de les cases importants d’aquestes contrades.

Deixem la carretera i agafem una pista que s’enfila a l’esquerra per començar a pujar cap a Sant Patllari. A menys d’un quart d’hora de caminar veiem, a la dreta, el Roure del Puig i poc després, a mà esquerra, trobem la font de les Comes, actualment tapiada.

Una mica més amunt, deixem la pista per on transitàvem per enfilar-nos per la de l’esquerra, tot remuntant el Serrat de Can Camós. Més endavant, prendrem un altre camí a la dreta per continuar la pujada, però desviant-nos al cap d’uns cinc minuts per un corriol que ens farà entrar i sortir del Mirador, una petita placeta amb un banc de pedra, talment una finestra entre els arbres oberta a la plana, la ciutat de Banyoles i l’Estany. En aquest punt, podem gaudir de les vistes (cada cop més tapades per la vegetació creixent) i de l’explicació d’una llegenda, per part de l’Elisabet Saus, que parla de les trobades, no sempre amb bons finals, entre unes bruixes i uns nois geperuts.

Continuem la pujada per aquest camí de bosc fins a enforcar amb una altra pista. En aquesta cruïlla, la Pilar Castel ens explica les diverses opcions que tindríem per baixar cap a Banyoles des del punt on ens trobem. Nosaltres seguirem amunt cap a l’esquerra i, en uns quants minuts més, al capdamunt d’una pujada llarga i poc abans d’arribar a l’ermita, hem de vigilar de no passar de llarg d’un senyal que ens indica que tenim a l’esquerra la Pedra de la Mà de Déu, una curiosa roca amb tres cassoletes enfondides a la cara vertical. Si la mirem per la cara oposada, sembla ben bé com si hi hagués l’empremta d’una mà. Ens hi arribem i ens entretenim a buscar aquesta curiosa marca, i a trobar-hi possibles explicacions.

En poca estona més arribem a Sant Patllari. Haurem fet uns 224 m de desnivell de pujada des de Pujarnol. Dins l’ermita, en Toni Torres ens fa una explicació detallada sobre aquesta construcció i la seva història, i l’Elisabet Saus ens explica algunes anècdotes relacionades amb l’abundor de formigues alades que hi sol haver a les darreries de l’estiu en aquest punt elevat on ens trobem. Abans d’iniciar la baixada, aprofitem per gaudir de les esplèndides panoràmiques que se’ns obren tant a primers termes, com més allunyades.

La intenció inicial era fer el descens cap a Pujarnol pel mateix camí que havíem fet de pujada, però uns companys del Centre Excursionista de Banyoles assistents a la sortida ens suggereixen baixar per un altre camí, més curt i també de bon fer. Així doncs, poc després de tornar a passar pel costat de la Pedra de la Mà de Déu, prenem a la nostra dreta un camí ample que voreja per la banda de migdia la part final del cim de Sant Patllari i que, passant pel coll Tallat, va davallant suaument i fent algunes llaçades fins a arribar, un cop superat un filat de tanca per a bestiar, a la pista que havíem seguit de pujada, a l’alçada del Roure del Puig. Cap a quarts de dues del migdia som de tornada a Pujarnol.