Presentació del llibre “Lligar-se bé les espardenyes”

/a , /por

 

Divendres 24 de novembre, al Tint i inclosa en el cicle Objectiu 2030, per un Pla de l’Estany sostenible, es va fer la presentació del llibre “Lligar-se bé les espardenyes, solucions rurals als reptes globals”, de Dionís Guiteras, amb la presència de l’autor. Carles Puncernau va fer la introducció de l’acte i tot seguit Guiteras, vicepresident de la Diputació de Barcelona i alcalde de Moià, va parlar-nos amb detall del contingut de la seva obra, prologada per Martí Boada, científic ambiental i geògraf. En aquest assaig, escrit en un to crític i pedagògic, l’autor hi tracta problemes globals, com ara el canvi climàtic, però vistos des d’una perspectiva rural, i il·lustrats amb exemples propers. També hi fa reflexions sobre possibles formes d’aprofitar millor els recursos de què encara disposem

La bioenergia: cap a la sobirania energètica

/a , /por

El divendres 20 de maig de 2022, la tècnica de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) Laia Sarquella i Planella va realitzar la conferència titulada “La bioenergia: cap a la sobirania energètica”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. La ponent, enginyera química de formació, treballa en el camp de les energies renovables i és experta en les diferents formes de bioenergia que es poden utilitzar com a alternativa a les fonts energètiques actuals no renovables.

La conferència va començar, a tall d’introducció, amb una revisió ràpida dels objectius europeus a nivell energètic fins al 2050, on s’espera aconseguir la neutralitat carbònica, i de l’evolució que haurien de seguir les diferents fonts antropogèniques d’emissió de CO2 per aconseguir-ho. Catalunya i l’estat espanyol, en aquest sentit, estan encara molt lluny de l’autosuficiència energètica, amb taxes de dependència de l’energia externa i de la importació de combustibles fòssils molt superiors a la mitjana europea. Per al 2030, l’objectiu de la UE era que un 32% de l’energia consumida provingués de fonts renovables, però recentment s’ha pujat el llistó fins al 45%. L’objectiu per al 2020 era del 20% i tant l’estat espanyol com el conjunt de la UE l’han complert, tot i que Catalunya està endarrerida (s’ha quedat a l’entorn del 10%). Per avançar cap a un compliment ràpid d’aquests objectius, durant els últims anys s’han aprovat el Pacte per a la Transició Energètica, la Llei de Canvi Climàtic i la Declaració d’Emergència Climàtica, que s’han començat a concretar en forma de decrets-llei per a l’impuls de les energies renovables i la fixació d’objectius més detallats per al seu desenvolupament fins el 2030 i el 2050 (a més de la reducció del consum energètic).

Tal i com va explicar la ponent, les bioenergies, basades en la biomassa, el biogàs, els biocarburants i els residus renovables, són les energies renovables més versàtils, ja que poden ser útils tant per generar electricitat (com l’eòlica i la fotovoltaica, entre altres) com per a usos tèrmics (igual que la solar tèrmica, la geotèrmia i l’aerotèrmia). Es consideren dins d’aquesta categoria totes aquelles energies que deriven de fonts biològiques d’origen natural, disponibles de forma renovable. Provenen principalment de la biomassa forestal, la biomassa agrícola i els residus renovables, i es poden utilitzar tant a nivell industrial com domèstic per generar electricitat, calor i fred, i per al transport. En últim terme, el seu origen és la fotosíntesi, que absorbeix CO2 en el mateix procés de captació de l’energia lumínica, i per tant tenen un balanç de CO2 neutre. La possibilitat d’utilitzar residus orgànics per produir energia permet aportar un valor afegit en l’àmbit de l’economia circular, però cal tenir en compte que la seva implantació és costosa i complexa. Un cop analitzats els principals avantatges i inconvenients de les bioenergies, la segona meitat de la conferència es va centrar en les seves dues fonts principals: el biogàs i la biomassa.

El biogàs es genera a partir de matèria orgànica en descomposició en absència d’oxigen i està format per metà i CO2. Té un poder calorífic una mica més baix que el gas natural i es pot produir a partir de residus orgànics de diferent origen (agrícoles, ramaders, industrials, d’aigües residuals, etc.), tot i que s’obté en diferents quantitats segons d’on provingui. Per poder-lo generar cal tractar-los en digestors anaerobis i sovint es barregen residus ramaders amb fangs de depuradora per poder-ne obtenir major quantitat. Tal i com es va indicar, però, no serveixen per eliminar totalment aquests residus i poden generar encara problemes ambientals si contenen molt N, P o contaminants com els metalls. A Catalunya hi ha sistemes de producció de biogàs en funcionament associats principalment a granges, depuradores, abocadors i ecoparcs. Un cop s’ha tractat per purificar-ne el metà (biometà) es pot injectar a la xarxa de gas natural o utilitzar per al transport, especialment en vehicles pesants. Representa encara un percentatge molt petit de l’energia obtinguda de fonts renovables, però està entrant en una fase de creixement amb l’impuls de la UE, que té com a objectiu que el biometà representi un 15% del total del gas natural, un valor que es podria assolir a Catalunya. Amb els reptes de millorar les tecnologies i acabar de desplegar la legislació i els objectius, la ponent va concloure aquesta part de la xerrada amb un relatiu optimisme sobre el futur del biogàs al nostre país.

En el cas de la biomassa, es tracta d’aprofitar directament la combustió de restes orgàniques d’origen forestal o agrícola per produir energia, principalment tèrmica. És un recurs abundant a Catalunya, on la superfície forestal segueix una tendència ascendent des de fa anys i ja ocupa més del 60% del territori. A més, actualment un 80-90% dels boscos no estan gestionats. Té un contingut energètic similar al gasoil i el gas natural, però amb un poder calorífic lleugerament més baix, i es comercialitza com a llenya o bé triturada, en forma d’estelles, pèl·lets, briquetes, … a uns preus que segons la ponent són molt raonables en relació a altres tipus de combustibles. A Catalunya n’hi ha una producció i un consum importants, i fins i tot se n’exporta a plantes franceses i italianes. Finalment, va acabar amb alguns exemples significats de calderes de biomassa en funcionament (Olot, Montserrat, Vilafranca, Berguedà, Vallès, …), per a usos domèstics o industrials, així com de plantes de producció d’electricitat i de gestió de biomassa.

El debat final va permetre comentar més a fons alguns aspectes relacionats amb les bioenergies, les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la contaminació per purins, l’extracció de biomassa dels boscos, etc. Agraïm a la Laia Sarquella la seva bona predisposició i l’esforç divulgatiu realitzat en la xerrada, així com també a l’hora de respondre els nombrosos dubtes i comentaris dels assistents.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=fi8poSB4DEs).

La biodiversitat del planeta, l’estem perdent abans de conèixer-la?

/a , /por

El divendres 22 d’abril de 2022, el biòleg Dani Boix Masafret va impartir la conferència titulada “La biodiversitat del planeta, l’estem perdent abans de conèixer-la?”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El ponent, professor i investigador de la UdG, pertany al Departament de Ciències Ambientals i l’Institut d’Ecologia Aquàtica, realitza la seva recerca en l’àmbit de l’ecologia de les aigües continentals (especialment dels aiguamolls i les llacunes temporànies) i és professor de diferents assignatures sobre biodiversitat i ecologia.

La xerrada va començar justificant la necessitat de conèixer quina és la biodiversitat real del planeta, per tal de poder determinar si el ritme actual de desaparició d’espècies permet afirmar que ens trobem davant d’una sisena extinció massiva. Durant la primera part de l’exposició, doncs, el ponent va anar desgranant diferents aproximacions que s’han proposat per tal de conèixer quin és el nombre total d’espècies del planeta, un repte que vam poder apreciar que té una magnitud considerable. Des de Linné, que va començar a classificar i a posar nom a les espècies, fins al 2015 es calcula que se n’han identificat i descrit uns dos milions. Ara bé, hi ha moltes dificultats per poder acceptar aquesta xifra com a definitiva, per diferents motius: l’existència d’espècies que s’han descrit més d’una vegada amb noms diferents, el menor nivell d’estudi de les zones tropicals (on justament hi ha més biodiversitat) respecte de les zones temperades o el diferent grau de coneixement en funció dels grups d’organismes que s’analitzen (que també tendeix a menystenir els més diversos, com és el cas dels insectes), entre altres. Per tant, segons el ponent, podem afirmar que el nombre real d’espècies és superior i que resten encara moltes espècies per descobrir.

L’estimació del nombre d’espècies desconegudes s’ha intentat fer de moltes formes diferents, per extrapolació a partir de dades conegudes com ara la proporció del nombre d’espècies d’àrees ben estudiades o de grups ben coneguts. També s’han realitzat estudis més complexes en els quals s’han tingut en compte les diferents categories taxonòmiques que s’utilitzen per classificar de forma jeràrquica les espècies, s’han utilitzat conjuntament diferents metodologies o fins i tot s’han realitzat estudis experimentals. Encara que la majoria d’aquestes aproximacions siguin qüestionables i sovint donin dades poc creïbles o rangs de variació molt grans en les seves prediccions, els valors que generen més consens entre els científics estarien a l’entorn dels 10 milions d’espècies. Amb el ritme actual de descripció d’espècies (unes 15.000 per any), això vol dir que tardaríem entre 500 i 700 anys en completar l’inventari d’espècies del planeta. Ara bé, en aquest punt de la conferència es va introduir una idea nova que posaria en dubte aquest càlcul: la constatació científica que el nombre d’espècies del planeta actualment està disminuint. Alguns estudis d’abast global realitzats durant els últims anys han arribat a la conclusió que la taxa d’extinció d’espècies actual és entre 1000 i 10000 vegades superior a la que hi havia abans de l’aparició de l’espècie humana. És a dir, que cada any aproximadament s’estarien extingint tantes espècies com el nombre d’espècies noves que es descriuen.

Gràcies al registre fòssil, es coneixen com a mínim cinc grans extincions massives d’espècies al llarg de la història del planeta, per diferents motius que sovint estaven relacionats entre ells i es retroalimentaven: fenòmens volcànics, escalfament global, anòxia i acidificació dels oceans, impactes de meteorits, etc. El ritme actual d’extinció d’espècies superaria el de qualsevol d’aquestes extincions i per tant, com va defensar el conferenciant, la majoria dels científics afirmen que ens trobem davant la sisena extinció massiva (paradoxalment, en un dels moments de màxima biodiversitat al planeta). I en aquest cas, de forma singular, aquesta extinció és deguda bàsicament a l’activitat humana, una única espècie que actua com a agent causant de molts factors que afavoreixen la desaparició d’espècies. Fins ara, però, si analitzem les dades dels últims 500 anys (un període de temps molt curt a escala geològica i paleontològica) la principal conseqüència seria un increment de la vulnerabilitat d’una gran quantitat d’espècies, que en pocs anys ens acostaria ja a una situació real d’extinció massiva en alguns grups d’éssers vius. En aquests moments, doncs, el principal problema de conservació a escala global seria la disminució de la mida de les poblacions d’organismes, prèvia a la seva extinció.

A continuació, el conferenciant va anar explicant i posant exemples dels principals motius, derivats de l’acció de l’espècie humana, que generen aquesta problemàtica: la pèrdua i destrucció d’hàbitats, les alteracions en la composició de les comunitats per biomanipulació, la introducció d’espècies exòtiques, la sobreexplotació de recursos, la contaminació, el canvi climàtic global, etc. Alguns d’aquests exemples li van servir per posar de manifest la complexitat de les interaccions entre els éssers vius i, en conseqüència, els efectes en cascada, aparentment sorprenents, d’algunes alteracions que s’han produït en els ecosistemes com a conseqüència de l’activitat humana. A tall de conclusió, va acabar afirmant que probablement no provocarem l’extinció de la vida al planeta, però sí la nostra com a espècie.

Al final de l’acte es va produir un col·loqui amb els assistents on es va aprofundir en alguns aspectes ja comentats i se’n van analitzar altres que hi estan relacionats, com la desextinció, l’especiació, l’anàlisi dels gens per discriminar noves espècies o els beneficis de mantenir una elevada biodiversitat. Agraïm a en Dani Boix la seva bona predisposició per oferir-nos una xerrada molt divulgativa i amena sobre un tema, l’anàlisi de la biodiversitat global, que com ell va dir planteja moltes preguntes i poques certeses.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=kdlaA3p1hiQ).

Un futur sense epidèmies?

/a , /por

El divendres 18 de març de 2022, el biòleg i matemàtic Joan Saldaña i Meca va realitzar la conferència titulada “Un futur sense epidèmies?”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El ponent, professor de la UdG, és llicenciat en Biologia i doctorat en Matemàtiques i porta ja alguns anys estudiant les epidèmies des del punt de vista de la modelització matemàtica.

La conferència va començar, a tall d’introducció, amb un repàs històric a les principals epidèmies que ha patit la humanitat: la verola, la tuberculosi, la pesta, les grips, la malària, el còlera, … L’origen de les malalties infeccioses humanes, documentades des d’èpoques molt remotes, es pot atribuir al pas del Paleolític al Neolític, amb el trànsit de l’activitat caçadora/recolectora cap a l’agricultura, ja que va comportar la sedentarització de les persones i la domesticació d’animals. D’aquesta manera, tal i com va exposar el ponent, es va potenciar un contacte més estret entre els animals i les persones que va afavorir les zoonosis, la transmissió de bacteris i virus dels animals als humans, seguida de la transmissió sostinguda en el temps dintre les comunitats i també entre diferents comunitats com a conseqüència de les seves relacions. Diferents paràmetres que determinen el comportament d’aquestes infeccions (com el grau de virulència, la velocitat de transmissió, la durada de la immunitat, …) permeten modelitzar-les matemàticament. En aquest moment de l’exposició, el conferenciant va mostrar alguns models molt simples que descriuen el comportament de les epidèmies i permeten fer prediccions.

La majoria de les malaties infeccioses tenen, doncs, l’origen en la fauna: aus, rosegadors, bovins, ratpenats, primats, … I actualment provenen principalment d’animals capturats en el seu hàbitat. Aquest tipus de malalties poden tenir diferents comportaments i transmetre’s entre animals, només dels animals a l’espècie humana, entre animals però també entre humans, o només entre humans. Corresponen a diferents estadis d’adaptació de les malalties d’origen animal fins a convertir-se en epidèmiques per a l’espècie humana. Alguns estudis indiquen que les malalties que es propaguen principalment a les zones tropicals (on hi ha més contacte entre humans i animals salvatges) solen tenir característiques diferents que les que ho fan per zones temperades (on actualment el contacte és molt més reduït): l’existència de vectors, la durada de la immunitat, el tipus de reservoris, la durada de la malaltia, l’estadi d’adaptació, … A les zones temperades, per regla general, el contacte de l’espècie humana amb els agents causants de les malalties ja ha estat més perllongat i això es posa de manifest en les seves característiques.

Entre els vectors que transmeten les malalties infeccioses dels animals cap als humans ocupen un lloc important els ratpenats. Segons va exposar el conferenciant, això es pot  explicar per l’elevada tolerància d’aquests animals als virus, que no els provoquen malalties perquè tenen una resposta inflamatòria molt baixa com a conseqüència dels elevats requeriments energètics del vol. Els ratpenats, doncs, poden contenir molts virus sense resultar-ne perjudicats i per tant tenen un potencial molt gran per transmetre’ls als humans si hi entren en contacte. Una altra característica destacable d’algunes malalties epidèmiques és la variabilitat dels agents causants i fins i tot dels vectors, com en el cas del virus de la grip (i també d’alguns coronavirus), que poden combinar elements genètics procedents de diferents variants. Tot això pot dificultar molt el coneixement de l’origen i l’evolució d’alguns agents epidèmics, i per tant també la seva prevenció.

Un cop analitzats tots aquests elements, el ponent va passar a descriure el marc conceptual per explicar l’aparició de nous patògens en humans, si poden superar les diferents barreres (entre espècies animals, cap als humans i entre persones). En el centre d’aquest model hi ha la interacció necessària entre humans, animals i vectors. Aquestes interaccions depenen de factors que puguin alterar les dinàmiques de les seves poblacions, els quals a la vegada es veuen afectats per canvis ambientals locals i en últim terme per canvis a escala regional i global, com la variabilitat climàtica, els canvis en l’ús del territori, etc. A tot això, cal afegir-hi els factors que fan possible el comportament epidèmic de malalties ja conegudes, com ara la limitació de vacunes, la mala gestió de situacions de risc, l’aparició de nous vectors com el mosquit tigre o els moviments migratoris a escala global. Poden sorgir, doncs, noves epidèmies o pandèmies tant per l’aparició de nous patògens com per la revifalla de patògens que ja es troben entre nosaltres.

Com a conclusió, sembla inevitable que apareguin noves pandèmies, ja que es donen moltes condicions per a què això passi (increment del contacte entre humans i animals, elevada mobilitat de les persones, creixement de la població, globalització del comerç i de la distribució d’aliments, canvis climàtics i d’usos del sòl, augment de la resistència als antibiòtics i als insecticides, …), com ja posen de manifest les dades sobre l’aparició de noves malalties durant les últimes dècades. Segons el ponent, doncs, cal que ens preparem per a noves pandèmies tant o més letals com la COVID-19, i estem encara lluny de tenir un nivell de prevenció mínimament acceptable, tot i disposar d’algunes eines adequades (com les vacunes) per poder-ho fer.

Al final de l’acte es va produir un extens col·loqui sobre les causes i conseqüències de les epidèmies i la importància dels aspectes sociopolítics i econòmics que incideixen en la seva prevenció i modelització. Inevitablement, el cas de la COVID-19 també va ocupar part d’aquest debat. Agraïm a en Joan Saldaña la seva predisposició per impartir la conferència i els esforços divulgatius esmerçats per donar a conèixer aquests aspectes científics sovint complexes amb una gran quantitat d’exemples i dades actualitzades.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=lItF83Gd4Vk).

La gestió agroforestal en el canvi climàtic

/a , /por

El divendres 18 de febrer de 2022, l’ecòleg Robert Savé i Montserrat va realitzar la conferència titulada “La gestió agroforestal en el canvi climàtic”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El ponent, a més d’impartir classes a la UAB, ha treballat com a investigador a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), on ha aplicat els coneixements adquirits durant la seva formació al departament d’Ecologia de la UAB a l’àmbit de l’agricultura i concretament, durant els últims anys, al cultiu de les vinyes i la seva adaptació a la realitat climàtica canviant.

Després d’una breu introducció en què va exposar la realitat del canvi climàtic, documentada al llarg de les últimes dècades, i la seva especial incidència en les zones mediterrànies, el ponent va començar a plantejar alguns dels seus efectes en el sector agroalimentari i possibles solucions a les diferents problemàtiques, tot aprofitant les eines descriptives i predictives de què es disposa actualment a Catalunya. Una primera dada que ja s’ha determinat és que hi haurà una reducció del 17% de la producció agrícola a la conca mediterrània, deguda principalment a una disminució de la disponibilitat d’aigua per l’increment de temperatura, tot i que aquesta limitació en la disponibilitat d’aliments no hauria de ser preocupant si es té en compte que actualment ja hi ha una sobreproducció que es podria evitar fàcilment. A més, la pujada del nivell del mar també afectarà la disponibilitat d’aigua per la salinització dels aqüífers propers a la costa, que és on viu més gent i on hi ha una quantitat important de conreus de regadiu.

Les projeccions per a comarques com el Penedès o l’Alt Empordà per a les properes dècades són molt fiables, ja que es basen en seqüències llargues de dades, i preveuen una disminució de la disponibilitat d’aigua d’un 20% i l’augment de fenòmens catastròfics com les pedregades. El ponent va comentar, amb una gran profusió d’exemples concrets, com cal adaptar-se a aquests i altres canvis modificant les estratègies de reg, les varietats que es cultiven, l’eficiència dels tractaments, l’optimització de la funcionalitat dels sòls, la regulació dels règims hídrics fluvials o la distribució dels recursos entre l’agricultura i la ramaderia, entre altres. I va posar èmfasi en tenir en compte que estem en un context mediterrani, diferent al de la major part d’Europa, on les fórmules que s’apliquen potser no ens seran útils perquè els seus problemes i els seus condicionants són diferents.

Les regulacions europees relacionades amb el Green Deal, com va exposar, també ens afectaran en els propers anys: caldrà augmentar la producció orgànica, canviar l’ús de tractaments fitosanitaris, controlar la fertilització del sòls agrícoles, reduir-ne les emissions de gasos d’efecte hivernacle o fins i tot intentar mitigar-les, etc. Un altre aspecte que va destacar és la millora de la biodiversitat i la presència d’espècies invasores. És important potenciar l’ús de les espècies i varietats autòctones, no només dels plantes conreades sinó també de la flora i la fauna que hi conviu (fongs del sòl, plantes acompanyants, paràsits, …). En aquest sentit, per als canvis que calgui implementar, s’ha de tenir en compte que les solucions pròpies de cada lloc solen ser millors que les solucions generals, perquè es basen en espècies adaptades ecofisiològicament a l’ambient i en equilibri amb els altres components de l’ecosistema.

A Catalunya, per a algunes regions d’elevat interès agrícola, es disposa ja de projeccions climàtiques sobre diferents escenaris de canvi climàtic amb una resolució molt detallada, que permeten preveure els canvis que hi haurà al llarg del temps i les afectacions sobre les plantes. Amb tota aquesta informació, és possible planificar des d’ara mateix les mesures adaptatives per als conreus a cada lloc, tant per millorar-ne la producció com els efectes sobre el canvi climàtic. Finalment, el ponent va esmentar alguns exemples actuals d’èxit en relació a les tècniques i tractaments sostenibles i eficients: l’acadèmia de la poda, l’observatori de la sequera, la certificació de l’ecosistema agrari de producció d’oli d’oliva, al llarg de tot el seu procés, des del punt de vista de la mitigació del carboni, la proposta de creació d’un Servei de Recolzament Agrari, el desenvolupament de varietats resistents al canvi climàtic, etc. Com a conclusió, va posar de manifest la necessitat d’assolir la sobirania alimentària i la importància de l’educació i la tecnologia, sempre partint del coneixement del context sociològic de la població.

L’acte va continuar amb un col·loqui final basat en les intervencions dels assistents, durant el qual es va aprofundir en alguns aspectes comentats al llarg de la conferència i en altres aspectes colaterals. Es va incidir especialment en la necessitat de repensar la planificació agrícola i l’ordenació general del territori, sempre d’acord amb les característiques concretes de cada lloc i aprofitant les millores tecnològiques actuals. Agraïm a en Robert Savé la seva bona predisposició a realitzar aquesta conferència i la seva implicació i disponibilitat per donar a conèixer els avenços científics i tecnològics en un tema tan complex com el de la producció agrícola en el context actual de canvi climàtic.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=UJdT5HdkG2Y).

Els paisatges que vénen

/a , /por

El divendres 21 de gener de 2022, l’ambientòleg Pere Sala i Martí va realitzar la conferència titulada “Els paisatges que vénen. Com ordenem els paisatges de les energies renovables?”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El ponent, actualment director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya després de molts anys de treballar-hi com a coordinador, és especialista en l’anàlisi i l’estudi del paisatge i últimament s’ha interessat pels paisatges emergents, que van ser l’objecte d’aquesta sessió.

Després d’una introducció en què va destacar la importància que tenen en el paisatge la interacció de factors naturals i humans, el seu caràcter o personalitat i la percepció dels seus valors per part de la població, així com la rellevància de qualsevol tipus de paisatge (estigui protegit o no) i el paper de la ciutadania en la valoració i la gestió del paisatge, la part central de la conferència es va focalitzar en l’anàlisi de les principals noves formes de paisatge que emergeixen constantment. En primer lloc, els paisatges de proximitat, que són aquells amb els que ens sentim més identificats, que ens són més quotidians, i que cada cop estan agafant més protagonisme. Aquesta rellevància que estan prenent els paisatges del dia a dia va molt associada amb la creixent valoració que també es fa dels seus usos. Un segon tipus de paisatges emergents són els paisatges reciclats, que són el resultat de recuperar espais on s’han intentat crear estructures fallides, ja sigui integrant-les en el paisatge i posant-les en valor o desfent-les i creant nous paisatges més d’acord amb els valors actuals. La tercera modalitat són els paisatges del despoblament, on s’intenta gestionar els espais poc poblats per recuperar l’autoestima d’aquests llocs i posar en valor el territori de la mà del seu paisatge.

El quart tipus de paisatges emergents, que es van analitzar més profusament, són els del canvi climàtic: nous paisatges que van sorgint per la transformació dels paisatges agroforestals com a conseqüència del canvi climàtic, per les alteracions del litoral i les seves infraestructures (molt abundants al nostre país) o per la instalació de noves infraestructures destinades a la generació d’energia a partir de fonts renovables. Segons les previsions de l’ICAEN per a l’horitzó 2050, gairebé el 3% de la superfície de Catalunya hauria d’estar ocupat per equipaments relacionats amb l’obtenció d’energia eòlica terrestre o fotovoltaica. El desplegament d’aquestes infraestructures comporta una paradoxa entre la seva acceptació pels efectes a escala global i el seu rebuig per la incidència paisatgística a escala local, associat a l’aparició de nous elements molt visibles (sovint en espais amb gran exposició visual o càrrega simbòlica) i que afecten el caràcter paisatgístic del lloc, configurant uns paisatges energètics nous. A més, solen ser transformacions ràpides, sovint polèmiques o controvertides per diferents motius que van més enllà de les simples consideracions estètiques i que, per les característiques pròpies d’aquestes fonts energètiques, tendeixen a concentrar-se en unes poques comarques. Si es volen minimitzar les problemàtiques, caldria intentar que aquestes infraestructures es poguessin compatibilitzar amb els valors del paisatge, o fins i tot que es convertissin en nous referents identitaris contemporanis (d’avantguarda, de sostenibilitat) que aportessin valor al territori, en lloc de contraposar-se als paisatges rurals tradicionals.

 

A la part final de la conferència es van esmentar alguns exemples de parcs eòlics de Catalunya i d’altres indrets d’Europa, i es van comentar (a partir d’un document elaborat per l’Observatori del Paisatge) diferents criteris que es podrien tenir en compte per intentar que els aerogeneradors siguin més compatibles amb els valors i les qualitats del paisatge o fins i tot sumin valor al territori i generin més acceptació. Algunes recomanacions anaven en la línia de donar més protagonisme a la participació de les comunitats i les institucions locals (tant en el disseny com en els beneficis), mentre que unes altres feien referència a la percepció visual o a la localització. En el cas de l’energia fotovoltaica, també es van analitzar mesures de disseny i localització, així com les ubicacions que haurien de ser prioritàries (com ara cobertes d’edificacions, infraestructures de mobilitat terrestre i espais altament transformats).

L’acte va continuar amb les intervencions dels assistents i el col·loqui final, durant el qual es va aprofundir en alguns aspectes comentats al llarg de la conferència i es va debatre sobre la necessitat de les noves infraestructures energètiques i els seus possibles models de gestió. Agraïm a en Pere Sala la seva bona predisposició a realitzar aquesta conferència, que va ser molt clara, ordenada i amena.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://youtu.be/ANQHrVqaQ5E).

Economia en el canvi climàtic

/a , /por

El divendres 17 de desembre de 2021 es va realitzar la presentació del llibre “Economia en el canvi climàtic. Full de ruta cap a la societat frugal”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El seu autor, Joan Vila, és enginyer industrial, CEO de l’empresa LC Paper i president de la comissió d’energia de PIMEC. És expert en economia sostenible i divulgador d’aquesta matèria, sobre la que publica articles d’opinió de forma regular, gràcies a la seva formació i a l’experiència adquirida en la gestó empresarial. La presentació va anar a càrrec del propi autor, que va fer una exposició de la temàtica, i va anar precedida d’una introducció per part de Ramon Folch, com a membre de la Junta consultiva del Centre d’Estudis Comarcals i autor del pròleg del llibre.

 

En la introducció, Ramon Folch va destacar l’experiència pràctica de l’autor al capdavant d’una empresa del sector productiu i el fet que, justament des d’aquesta perspectiva, posi l’èmfasi en la frugalitat. Va remarcar la importància de l’emergència climàtica i la transició energètica com a reptes econòmics i la necessitat que l’enginyeria de la transició faci possible la sostenibilitat econòmica mentre es produeixen les transformacions que requereix el nostre sistema socioeconòmic en el trànsit cap a un nou model.

 

Seguidament, Joan Vila va exposar diferents aspectes que tracta en el seu llibre. Va començar comentant la problemàtica de la confrontació entre la productivitat laboral i la productivitat econòmica, que històricament s’ha resolt a base d’incrementar l’extracció de les matèries primeres, sense tenir en compte les seves limitacions i amb una baixa eficiència en el seu ús i en la despesa energètica associada. Des de la seva perspectiva, aquest funcionament de l’economia ens ha portat a una situació insostenible, que requereix una reforma integral del model i del comportament humà.

 

A partir d’aquí, va explicar diferents solucions que es poden aplicar. Segons va exposar, hi ha quatre disrupcions tecnològiques que seran clau en els propers anys: l’ampliació en l’ús del cotxe elèctric autònom i de flota, la implementació i millora de les energies renovables i les bateries, l’expansió de l’ús de la bomba de calor i la substitució de la proteïna animal per a l’alimentació. Aquest procés s’haurà d’acompanyar també de mesures econòmiques, com ara la taxació fiscal de les matèries primeres en lloc del valor afegit o la reducció del marge de l’economia especulativa. Tot això ens portarà a un escenari en què es veurà reduïda la nostra capacitat adquisitiva i la producció, i conseqüentment caldrà redistribuir el treball. Experimentarem canvis socials importants i caldrà realitzar el trànsit amb cura perquè no colapsi el sistema i puguem mantenir el benestar, tot preservant els pilars bàsics de la sanitat, l’ensenyament i l’atenció a la gent gran. A Catalunya, aquest repte és possible, però hem de tenir la capacitat de veure des d’una perspectiva global els canvis que cal realitzar a nivell energètic i la valentia política de tirar-ho endavant.

 

L’acte va tenir continuïtat amb una segona part en què les intervencions dels assistents van generar un ampli coloqui amb l’autor del llibre, durant el qual es va aprofundir en alguns temes i van aflorar també aspectes nous relacionats amb la temàtica. Agraïm a en Joan Vila la seva disponibilitat i el seu relat planer, bastit des de l’experiència i la reflexió, a l’hora d’explicar i debatre llargament els temes del seu llibre, i a en Ramon Folch la seva predisposició a participar amb una breu però brillant introducció.

 

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://youtu.be/JfQyBsfWQMg).

Nous temps, nou clima

/a , /por

El divendres 12 de novembre de 2021, el doctor Josep Calbó va realitzar una conferència dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible” titulada “Nous temps, nou clima”. El ponent és físic de formació, professor de la Universitat de Girona en el Departament de Física i investigador especialitzat en Física ambiental, principalment en aquells aspectes de la física atmosfèrica relacionats amb el clima. A més, forma part del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya, que és el responsable d’elaborar els informes sobre el canvi climàtic a Catalunya. En la seva exposició va comentar de forma didàctica i rigurosa, amb una gran profusió de dades científiques, els principals conceptes relacionats amb el canvi climàtic, les seves causes i algunes de les seves conseqüències.

Després d’una introducció en què va explicar i diferenciar els conceptes de temps i clima, així com els paràmetres estadístics que els defineixen, va dedicar la primera part de la conferència a exposar els canvis climàtics que ha experimentat el planeta al llarg de la seva història, que han estat molt nombrosos, i les característiques excepcionals del canvi actual: un increment ràpid i sobtat de la temperatura mitjana del planeta que es pot relacionar amb factors d’origen antròpic. Va mostrar clarament que Catalunya no només no és aliena a aquest canvi, sinó que fins i tot l’increment de temperatura hi és ja una mica més elevat.

A continuació, va explicar de forma sintètica els principals factors que determinen el clima del planeta: la radiació solar que hi incideix i és absorbida per la Terra, la quantitat d’energia que és reflectida o emesa com a radiació infraroja i la part d’aquesta radiació que és absorbida i redirigida en totes direccions per les molècules de gasos d’efecte hivernacle que conté l’atmosfera, les quals escalfen la superfície de la Terra i les capes baixes de l’atmosfera. El clima és el resultat del balanç entre tots aquests factors, de manera que sense els gasos d’efecte hivernacle la temperatura seria molt més baixa, però un increment en la seva concentració també comportaria un augment de la temperatura. Aquests gasos d’efecte hivernacle són el vapor d’aigua, el diòxid de carboni, el metà i l’òxid nitrós. Excepte el primer, que té un cicle molt ràpid a l’atmosfera, tots els altres gasos s’hi poden acumular durant molt temps i des dels anys 50 del segle passat la seva concentració ha anat augmentant a una velocitat sense precedents en la història del planeta, degut principalment a l’activitat humana.

La tercera i última part de la conferència va estar dedicada a la projecció climàtica: l’estimació de quin podria ser el clima dels propers anys, mitjançant models climàtics basats en càlculs matemàtics complexes realitzats per ordinador. Aquests models han estat prèviament validats amb dades històriques i ja corroboren el paper de l’increment dels gasos d’efecte hivernacle en l’evolució recent de la temperatura. Per fer les prediccions es consideren diferents escenaris, en funció de les futures emissions de gasos d’origen antròpic, que donen un resultat similar durant els propers 20-30 anys, doncs l’evolució de la temperatura ja està determinada per les emissions prèvies. A partir d’aquí, els escenaris més pessimistes contemplen un augment de la temperatura en 5ºC a finals de segle, però la modificació del comportament dels humans pot donar lloc a altres escenaris en què les concentracions de gasos s’estanquin o es redueixin i l’increment de temperatura sigui menor, entre 1,5-2ºC. A més, aquest canvis comportarien també un increment de les precipitacions a nivell global.

Finalment, el conferenciant va mostrar com la distribució del canvi climàtic no serà uniforme a tot el planeta sinó que tindrà efectes diferents en funció de les regions. Es preveu que els increments de temperatura siguin més marcats als continents, a l’hemisferi nord i especialment al pol nord. En el cas de les precipitacions, tot i augmentar a nivell global, es creu que disminuiran a les regions de clima mediterrani. Les projeccions per a Catalunya vindrien marcades per aquestes tendències i mostren també una heterogeneïtat espaial, amb canvis de temperatura més accentuats a l’interior i a les zones de més altitud. A més, cal tenir en compte que no només variaran les mitjanes, també ho faran els valors extrems (dies de calor o de precipitacions intenses, ratxes seques, etc.), que seran encara més extrems.

La xerrada va finalitzar amb unes recomanacions per intentar mitigar la magnitud d’aquests canvis i adaptar-nos als efectes que inevitablement es produiran durant les properes dècades, i amb la participació dels assistents, que va permetre ampliar i aprofundir les explicacions en alguns aspectes concrets. Agraïm al Dr. Josep Calbó la bona predisposició per participar en aquest cicle de conferències i la seva interessant exposició, on va presentar de forma tan didàctica com rigurosa un tema d’una complexitat científica considerable i de gran rellevància per al futur de l’espècie humana i del planeta.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=hw–L1UDyXM).

Què és la transició energètica?

/a , /por

El divendres 15 d’octubre de 2021, el doctor Mariano Marzo va realitzar una conferència dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible” titulada “Què és la transició energètica?”. Geòleg de formació, catedràtic emèrit d’Estratigrafia i Geologia Històrica de la Universitat de Barcelona, director de la càtedra UB Repsol en Transició Energètica i president de la comissió de Sostenibilitat de Repsol, com a expert en geologia del petroli i recursos energètics i bon divulgador científic va exposar de forma didàctica, planera i rigurosa els principals conceptes relacionats amb la transició energètica, els grans reptes que comporta i la necessitat urgent de desenvolupar-la.

En primer lloc va posar de manifest la importància que té per als humans aconseguir energia per al desenvolupament de la societat, l’increment de les necessitats energètiques al llarg de la història i la nostra dependència actual dels hidrocarburs que obtenim en forma de carbó, petroli i gas natural. Com va argumentar a l’inici de la seva exposició, aquests combustibles fòssils constitueixen una reserva d’energia d’origen solar que el planeta ha acumulat al llarg de milions d’anys i la seva utilització a partir de la revolució industrial, gastant aquesta rica herència energètica, ens ha convertit en l’home de l’hidrocarbur. A la vegada, però, la combustió d’aquestes molècules per alliberar-ne l’energia ha provocat un augment a l’atmosfera de la concentració d’un dels seus productes, el CO2, que contribueix de forma molt important a l’escalfament global. Des de 1950, tant el consum energètic mundial com el PIB i la concentració de CO2 atmosfèric han experimentat un increment exponencial.

A partir de la constatació que els humans hem forçat l’escalfament del planeta més enllà dels seus cicles naturals, la conferència va continuar amb l’anàlisi de les possibilitats que tenim de tornar a “regular el termostat”, és a dir, trobar la forma (sens dubte, complexa) de solucionar aquest problema, que és una disfunció de l’actual model socioeconòmic. Com va argumentar, la magnitud de les emissions antropogèniques de CO2 depèn de factors demogràfics i econòmics, que es poden mesurar en base a la població mundial i la renda per càpita (PIB) global, però també de factors relacionats amb el model energètic: la intensitat energètica (o quantitat d’energia necessària en relació al PIB) i la intensitat de carboni del mix energètic que consumim. Per altra banda, també es produeix una disminució del CO2 atmosfèric per mitjans naturals o induïts per l’home. Podem incidir, doncs, en qualsevol d’aquests factors per intentar reduir l’acumulació de CO2 a l’atmosfera, però si tal i com va exposar les previsions demogràfiques i econòmiques es compleixen caldrà concentrar-se en modificar el model energètic perquè sigui més eficient i descarbonitzat i implementar mesures que permetin enretirar carboni de l’atmosfera.

Finalment, va projectar diversos escenaris de futur en què s’assolirien diferents graus d’escalfament del planeta, en funció de les mesures que es prenguin. Per aconseguir un escenari de desenvolupament sostenible, segons va argumentar, caldrà sobretot millorar l’eficiència energètica i, en segon lloc, incrementar l’ús de les energies renovables. Això requerirà, per complir els objectius climàtics per l’any 2050, la implementació de moltes innovacions tecnològiques en diferents sectors que permetin assolir les zero emissions i estabilitzar la temperatura del planeta a l’entorn d’un increment de 1,5 graus. Es preveu que les tecnologies que encara estan en fases de desenvolupament siguin fonamentals durant el període 2030-2050. Ara bé, per complir amb els objectius per al 2100, s’hauran de desenvolupar també tecnologies per enretirar part del CO2 acumulat a l’atmosfera i d’aquesta manera tenir un balanç negatiu d’emissions de carboni. A més, va concloure, caldrà també una bona governança, fonamentada en anàlisis basades en la ciència i la tecnologia i en un gran pacte global, per part dels polítics que hauran de pilotar aquesta transició energètica, un procés complexe que generarà moltes incerteses i noves oportunitats i ens portarà a un futur que segurament serà diferent de com el podem imaginar encara avui.

Al final de la xerrada, la participació dels assistents va ser molt àmplia i es va produir un debat enriquidor que va permetre aprofundir en alguns aspectes que s’havien esmentat durant l’exposició i molt especialment en l’anàlisi de les diferents estratègies i tecnologies per aconseguir una producció d’energia més descarbonitzada o la captura del CO2 atmosfèric. Agraïm al Dr. Mariano Marzo la bona predisposició per participar en aquest cicle de conferències i la seva brillant presentació, clara, entenedora i planera, d’un tema tan complexe com aquest, així com les nombroses i complertes intervencions que va fer en el col·loqui final, on va demostrar el seu ampli coneixement del tema.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=hWKsYSFJgD0).

Inici del cicle “Objectiu 2030, per un Pla de l’Estany sostenible”

/a , /por

El proper 17 de setembre iniciem el cicle “Objectiu 2030, per un Pla de l’Estany sostenible” amb la conferència «La COVID, fins quan?» a càrrec de Laura Guerrero-Latorre, viròloga ambiental. Serà a les 19h a la sala d’actes del Museu Darder.

Cal reserva prèvia adreçant-se al Museu Darder. La conferència també es podrà seguir en directe a https://www.youtube.com/watch?v=ElxYRGbaAtM.

Podeu consultar la resta de xerrades a https://cecbanyoles.cat/objectiu-2030/