Diumenge 8 de març de 2020, 6a sortida a Vilademuls

Agafem els cotxes per anar a Vilafreser. Per fer-ho, podem passar per la carretera de Borgonyà en direcció a Figueres i quan sortim a la N-II, anar en direcció a Girona fins al trencall a Vilafreser, o  per Cornellà, Medinyà, N-II en direcció a Figueres fins que trobem el trencall d’anar a Vilafreser. Deixem els cotxes al ampli aparcament de darrere l’església i seguim el camí de terra que ens condueix fins a la torre de Fellines, situada sobre un petit turó. En Carles Puncernau ens explica què eren aquestes torres i perquè servien. La de Fellines és una torre del segle XIX, de telegrafia òptica, fins que aquest tipus de comunicacions van entrar en desús. Aquestes comunicacions es basen a enviar senyals codificats d’una torre a una altra. A les torres hi havia sempre un cos de guàrdia i no podien sortir, ja que havien d’estar sempre alerta per rebre algun senyal. A la planta baixa hi solia haver el dormitori; a la segona hi havia la cuina i el menjador, i la tercera era destinada a fer funcions de vigilància i treball; sobre la coberta, hi havia el mecanisme de senyals. La porta estava situada al primer pis i s’hi accedia per una escala mòbil que es recollia des de l’interior; la comunicació entre les diferents plantes es realitzava per mitjà d’una escala de cargol. Les torres tenien una dotació de dos torrers i un ordenança.

De tornada al poble de Vilafreser, veiem Mas dels Frares. Pertanyia als dominics de Girona; en el 1830 la casa fou expropiada i, més tard, subhastada durant la desamortització de Mendizábal. Conserva un molí d’oli i un gran safareig amb peixos vermells. Actualment està dedicada al turisme rural.

Arribem a Vilafreser, un poble de l’època Medieval i posteriors. El nucli de Vilafreser està format per diverses masies de tipologia diferent, distribuïdes al voltant de l’església parroquial d’origen romànic. Can Diví és una masia de planta rectangular amb una interessant finestra doble amb llindes arquejades. A la banda de migdia del poble, Can Grau conserva una porta forana de dovelles i inscripcions dels s. XVIII-XIX. A tocar l’església hi ha Can Ramon, masia reformada al s. XVIII. A la façana principal la majoria d’obertures són de dintell de pedra calcària i les finestres mostren ampit motllurat. Les primeres restes que s’han trobat a Vilafreser daten d’època romana. Els documents informen de l’existència en aquestes terres, l’any 1017, d’un ramal de la via romana que unia Cadis amb Roma. El 1359 en el cens ordenat pel rei Pere III el Cerimoniós apareix la parròquia de Vilafreser amb tres focs alouers i 17 d’església. Ja en època medieval el domini feudal corresponia al castell de Cervià de Ter. Vilafreser no va pertànyer mai a la baronia de Vilademuls, malgrat que actualment formi part d’aquest municipi. Se sap que el 1656 era rector de la parròquia de Vilafreser Joan Prim, el qual participà en la processó de rogatives a l’estany de Banyoles amb motiu d’una espantosa sequera. El 1795 Mn. Salvador Vidal, rector de Vilafreser, ens descriu que la rectoria de Vilafreser fou cremada la nit del 20 a 21 de novembre de 1794. S’ha documentat l’existència d’una petita colònia jueva que convivia amb els cristians de Vilafreser. En una llinda de Can Ramon es conserven signes hebreus sota una inscripció de l’any 1750.

Per la banda de ponent, agafem la carretera asfaltada direcció al veïnat de Perles i, a uns 700 m, passem per davant de la Torre de Vilafreser, una edificació medieval dels segles XIII-XIV. En Carles Puncernau ens fa l’explicació d’aquesta imponent torre de 18 m. d’altura, una de les més altes de tot Catalunya fetes en aquella època.

A uns 2 Km de Vilafreser, seguint la carretera, arribem al Veïnat de Perles. Travessem el poble i prenem el primer trencall a la dreta, que fa baixada fins a tocar el riu la Farga, a prop de la ribera, a 1,2 km del veïnat de Perles. Poc abans d’arribar al riu cal resseguir el bosc pel costat de llevant uns 100 metres fins a trobar el Pou de glaç de can Pagès de Perles enfilat en un turó. El pou fa una mica més de 5 m de diàmetre i uns 5 m de fondària. S’hi veu un tall de paret i se n’ha descobert un altre tram al costat oposat.

De tornada i en passar pel cantó de Can Pagès, en aturem a sentir l’explicació d’en Guerau Palmada sobre aquesta masia del segle XVI-XVII, i sobre la capella romànica de Sant Llorenç de Perles del segle XII. En Jaume Colomer també ens explica que en Guillem Bernat de Perles va néixer a can Pagès. Va ser clergue des del 1328, capellà de la parròquia i del monestir de Sant Daniel des del 1349 i majordom de Guillem de Cruïlles, bisbe de Girona. El 9 de febrer de 1362 va ser nomenat procurador per investigar quines persones i institucions obtenien delmes parroquials i, sobretot, en el cas dels laics, quin era el valor de les seves porcions. En l’episcopat d’Ènnec de Valterra i de Jaume de Trilla, va continuar aquesta tasca enorme. Va efectuar recerques documentals a l’arxiu episcopal, visites a les parròquies i requeriments a molts titulars de delmes. La compilació de tota aquesta informació és el Llibre verd dels feus del bisbe de Girona, un manuscrit de gran valor conservat a l’Arxiu Diocesà que conté 401 declaracions sobre com es recaptava el delme en les 419 parròquies del bisbat gironí entre 1362 i 1372.

Tornem cap a Vilafraser. En el poble, la Maria, veïna de Vilafreser, ens obre Església de Sant Sadurní de Vilafreser del segle XII-XVIII d’origen romànic. Ens ensenya les tenebres (matraques) restaurades i un mata jueus. Ens explica perquè servien: durant el Divendres Sant diu el rigor que les campanes no poden repicar perquè Jesucrist és mort. És per això que des del campanar no es pot fer la crida al Via Crucis del matí o a l’ofici de la tarda com és usual, i per això es repicava una matraca monumental que hi havia al mateix campanar. Els escolanets sortien pel carrer fent un estrèpit conegut popularment com “matar jueus”, eren unes matraques de mà, i era una forma de cridar a l’ofici del Divendres de Setmana Santa a la gent del poble que eren a l’hostal, a la fleca, a la botiga o a casa. La restauració de l’església va ser feta per tota la gent del poble amb l’ajut del mossèn, ara fa quaranta anys; les reixes de la sala on hi ha el Sagrari són del Monestir de Castelló d’Empúries.