El diumenge 14 d’abril, fem la setena sortida de la temporada 2023-24, en aquesta ocasió pel municipi de Banyoles. En el punt habitual de trobada, a Correus, ens hi reunim un total de seixanta-quatre persones per fer una passejada per conèixer alguns dels edificis civils catalogats de la ciutat dels segles XVIII, XIX i principis del XX. Ens guia el recorregut i ens en va fent una explicació detallada l’arquitecte  Josep Callís.

Fem la primera parada al carrer de les Escrivanies, a Can Lavall, l’habitatge més important com a casa noble de grans dimensions del s. XVIII, fruit de la unió de dos habitatges medievals. La família Lavall, molt amablement, ens permet accedir per l’entrada principal de la casa a l’escala de pedra que remunta per l’interior, i que s’il·lumina a través d’una gran lluerna en forma de torre, fins al primer pis que té  decoracions pictòriques a les sales nobles i està molt ben conservat. Hi podem veure, entre d’altres, el menjador i un dormitori amb sala i alcova. També podem accedir a la balconada del darrere i passejar-nos pel jardí elevat sobre la cisterna i el passeig per sobre del mur de la muralla, a l’extrem del qual es troben dues glorietes fetes de llosa de travertí. Abans de sortir de Can Lavall, podem admirar-ne el jardí, el més gran de l’interior de l’antic recinte emmurallat. Aquesta edificació és una de les que el Centre d’Estudis proposa que es passi a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local).

Tot seguit anem cap al carrer dels de Ameller, on observem les façanes dels habitatges en filera, també del s. XVIII, que havien estat destinats als treballadors del Mas Peraseca (Ca l’Ameller), relacionats amb la producció del cànem. En aquestes edificacions, en Josep ens fa notar la distribució característica de les cases de cos per a jornalers, dels segles XVIII i XIX, que podem trobar a diversos llocs de la ciutat, amb porta d’entrada, finestra al primer pis i badiu a la part superior. També remarca els ferros corbats encara existents a les façanes, que permetien pujar la palla als badius sense topar amb els fils elèctrics que a principis del s. XX van electrificar el carrer. Sortint d’aquest carrer, en Josep ens assenyala Can Colom, una casa cantonera de finals del s. XIX a la carretera de Vilavenut, i ens n’esmenta la galeria que té al darrere. A la placeta del Monestir, ens aturem davant de Can Corominas, una edificació també remarcable que només té la protecció del PENAB (el Pla Especial de Protecció del Nucli Antic de Banyoles).

Ara al carrer del Puig, ens aturem a veure la façana de Can Tomàs Serra, una interessant casa del s. XX, feta amb tres eixos i amb un gran treball motllurat a la façana. Novament al carrer de les Escrivanies, observem Can Torrent, l’habitatge de l’industrial que tenia la fàbrica de xocolata Torrent (inicis de la xocolata Torras), una edificació del s. XIX amb un gran treball de pintures interiors, sobretot al despatx i la sala d’estar de la planta baixa, i una galeria de tres plantes a la banda del jardí. Actualment l’estan reformant i caldria estar-ne a l’aguait. Aquest habitatge, per les seves característiques, tot i estar protegit pel Pla especial de Protecció, des del Centre d’Estudis demanem que també sigui BCIL.

En el carrer de Girona, hi trobem Can Garriga-Gimferrer, un edifici de principis del s. XX, destinat actualment a serveis municipals. Va ser construït pels “soviets” i,  tot i estar protegit pel PENAB, caldria augmentar-ne la protecció. En Josep ens indica que l’actual alberg (antiga fàbrica Prat) i l’edifici del costat (que és idèntic), situats al carrer Migdia, ocupen el que havien estat unes antigues fàbriques de pells del s. XVIII; tenen pilars de pedra i voltes d’aresta a les seves plantes inferiors. A la placeta Perpinyà observem un conjunt de tres cases del s. XX, d’estil modernista i que es mantenen correctament, tot i destacar-hi la presència d’algun element discordant. I a l’avinguda dels Països Catalans, fent cantonada amb el carrer Coromina, trobem Can Gussinyer. En Josep ens explica detalls d’aquest edifici noucentista, propietat en part (primera i segona planta) del Centre d’Estudis i declarat fa poc com a BCIL per l’Ajuntament. Un dels assistents destaca el problema i desordre de les instal·lacions per part de diferents companyies a la façana de l’edifici, una problemàtica que ateny a molts dels edificis protegits i que caldria corregir. Un xic més avall i a l’altre costat de la carretera, podem veure Can Pepis, un edifici de primers del s. XX on destaca el treball amb maó de la façana.

Ens arribem fins al principi del passeig de la Indústria on en Josep ens assenyala l’edifici de les cases de Renda, construït pel mestre d’obres Pere Font a principis del s. XX, quan es va obrir el passeig. I arribem a la Casa de la Vila, un edifici de 1926,  obra de l’arquitecte Josep Francesc Ràfols on podem destacar la façana principal i la balconada. En Josep esmenta que a l’edifici de l’ajuntament, per la seva rellevància, també li pertocaria estar catalogat com a BCIL.

A la cantonada del passeig amb el carrer Mossèn Baldiri Reixach, contemplem Can Surribes (també anomenada Can Betlem), una casa modernista d’inici (possiblement de l’arquitecte Puig i Cadafalch) que després d’una reforma de l’arquitecte Francesc Figueras l’any 1940-41 unificava les façanes amb un estil de reminiscències clàssiques. En Josep ens fa notar que finques com ara aquesta (o d’altres que estem veient avui) són difícils de conservar i que estaria bé que poguessin tenir subvencions que permetessin als seus propietaris fer-ne un manteniment més acurat. En el carrer Mossèn Baldiri Reixac trobem Can Masgrau de la Torre, una casa que crida força l’atenció, construïda cap als anys quaranta, també de l’arquitecte Figueras i que havia disposat d’un pati extens, ara ocupat en bona part per un bloc de pisos. En el mateix carrer també podem veure encara Ca l’Alsina, una altra casa del s. XX amb façana d’estil modernista, amb una gran balconada sinuosa amb baranes de ferro treballat. En Josep lamenta l’enderroc, als anys noranta, de l’edifici de renda que hi havia al costat, que tenia una interessant galeria de tres plantes, molt distant de la poca qualitat del bloc de pisos que podem veure en l’actualitat en l’espai que havia ocupat.

Ens desplacem fins al carrer Gran i ens aturem davant de Can Gelada, una altra casa de la primera meitat del s. XX, amb torre i una galeria a la part posterior. En el costat oposat del carrer, hi ha Can Canova, una casa d’estil modernista auster, feta pel mestre d’obres Pere Font. En aquest punt, en Rafel Ponsatí ens fa una pinzellada sobre els diferents propietaris que han tingut els habitatges del carrer Gran al llarg dels anys.

Ja a la plaça dels Turers contemplem Can Llach, un edifici del s. XVIII que conserva encara alguns elements originals. En estar ocupada la planta baixa per un bar s’hi pot accedir fàcilment per poder veure’n la part del darrere i les arcades interiors. Mirem també les voltes del s. XIX que caracteritzen aquesta plaça i que en el seu dia van remarcar el nou centre que es va produir quan, el 1853, es va construir la carretera de Girona a Olot. Són de l’arquitecte Martí Sureda, també autor de les de La Bisbal, i de la Plaça de la Independència i el teatre municipal de Girona. Ens arribem fins al carrer de la Rambla per observar la casa del número 27. Tot i que en origen podria haver estat una petita casa humil, la reforma d’estil modernista de principis del s. XX la va convertir en una interessant obra on es destaca la seva composició i l’ús de ceràmiques a la façana i a la barbacana.

Acabem la passejada d’avui per Banyoles a la parada d’autobusos del centre, des d’on podem contemplar Can Boschdemont, una interessant casa noucentista amb influència d’art déco  de l’arquitecte Isidre Bosch, que comença a mostrar indicis de modernitat en el seu disseny i que ens obre la porta als preceptes de l’arquitectura moderna.

Com a cloenda, l’Elisabet Saus recorda que aquesta d’avui és la darrera sortida del curs i ens acomiadem fins a la propera tardor.