El divendres 11 d’octubre es va celebrar la conferència  “El futur de l’energia” A càrrec d’Antonio Turiel, físic.

Aquí teniu l’enllaç a la conferència per poder visualitzar-la: https://www.youtube.com/watch?v=FJqYXpw3eZs

El divendres 15 de desembre es va celebrar la conferència  “Sense petroli, d’on treurem l’energia?” A càrrec de Pere Roura, catedràtic de Física, UdG.

Aquí teniu l’enllaç a la conferència per poder visualitzar-la: https://www.youtube.com/watch?v=ChYYZ5DfBpc

Divendres 24 de novembre, al Tint i inclosa en el cicle Objectiu 2030, per un Pla de l’Estany sostenible, es va fer la presentació del llibre “Lligar-se bé les espardenyes, solucions rurals als reptes globals”, de Dionís Guiteras, amb la presència de l’autor. Carles Puncernau va fer la introducció de l’acte i tot seguit Guiteras, vicepresident de la Diputació de Barcelona i alcalde de Moià, va parlar-nos amb detall del contingut de la seva obra, prologada per Martí Boada, científic ambiental i geògraf. En aquest assaig, escrit en un to crític i pedagògic, l’autor hi tracta problemes globals, com ara el canvi climàtic, però vistos des d’una perspectiva rural, i il·lustrats amb exemples propers. També hi fa reflexions sobre possibles formes d’aprofitar millor els recursos de què encara disposem

El divendres 19 de maig es va celebrar la conferència Com serà la depuradora del 2030?.A càrrec de Jesús Colprim Galceran, enginyer químic.

Aquí teniu l’enllaç a la conferència per poder visualitzar-la:  https://www.youtube.com/watch?v=pNuJzg1vFUY

El divendres 28 d’abril es va celebrar la conferència Què és l’economia circular?. A càrrec de Maite Ardèvol, experta en economia circular i sostenibilitat a ACCIÒ.

Aquí teniu l’enllaç a la conferència per poder visualitzar-la:  https://youtu.be/kK7B-P1NWCs

El divendres 20 de maig de 2022, la tècnica de l’Institut Català de l’Energia (ICAEN) Laia Sarquella i Planella va realitzar la conferència titulada “La bioenergia: cap a la sobirania energètica”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. La ponent, enginyera química de formació, treballa en el camp de les energies renovables i és experta en les diferents formes de bioenergia que es poden utilitzar com a alternativa a les fonts energètiques actuals no renovables.

La conferència va començar, a tall d’introducció, amb una revisió ràpida dels objectius europeus a nivell energètic fins al 2050, on s’espera aconseguir la neutralitat carbònica, i de l’evolució que haurien de seguir les diferents fonts antropogèniques d’emissió de CO₂ per aconseguir-ho. Catalunya i l’estat espanyol, en aquest sentit, estan encara molt lluny de l’autosuficiència energètica, amb taxes de dependència de l’energia externa i de la importació de combustibles fòssils molt superiors a la mitjana europea. Per al 2030, l’objectiu de la UE era que un 32% de l’energia consumida provingués de fonts renovables, però recentment s’ha pujat el llistó fins al 45%. L’objectiu per al 2020 era del 20% i tant l’estat espanyol com el conjunt de la UE l’han complert, tot i que Catalunya està endarrerida (s’ha quedat a l’entorn del 10%). Per avançar cap a un compliment ràpid d’aquests objectius, durant els últims anys s’han aprovat el Pacte per a la Transició Energètica, la Llei de Canvi Climàtic i la Declaració d’Emergència Climàtica, que s’han començat a concretar en forma de decrets-llei per a l’impuls de les energies renovables i la fixació d’objectius més detallats per al seu desenvolupament fins el 2030 i el 2050 (a més de la reducció del consum energètic).

Tal i com va explicar la ponent, les bioenergies, basades en la biomassa, el biogàs, els biocarburants i els residus renovables, són les energies renovables més versàtils, ja que poden ser útils tant per generar electricitat (com l’eòlica i la fotovoltaica, entre altres) com per a usos tèrmics (igual que la solar tèrmica, la geotèrmia i l’aerotèrmia). Es consideren dins d’aquesta categoria totes aquelles energies que deriven de fonts biològiques d’origen natural, disponibles de forma renovable. Provenen principalment de la biomassa forestal, la biomassa agrícola i els residus renovables, i es poden utilitzar tant a nivell industrial com domèstic per generar electricitat, calor i fred, i per al transport. En últim terme, el seu origen és la fotosíntesi, que absorbeix CO₂ en el mateix procés de captació de l’energia lumínica, i per tant tenen un balanç de CO₂ neutre. La possibilitat d’utilitzar residus orgànics per produir energia permet aportar un valor afegit en l’àmbit de l’economia circular, però cal tenir en compte que la seva implantació és costosa i complexa. Un cop analitzats els principals avantatges i inconvenients de les bioenergies, la segona meitat de la conferència es va centrar en les seves dues fonts principals: el biogàs i la biomassa.

El biogàs es genera a partir de matèria orgànica en descomposició en absència d’oxigen i està format per metà i CO₂. Té un poder calorífic una mica més baix que el gas natural i es pot produir a partir de residus orgànics de diferent origen (agrícoles, ramaders, industrials, d’aigües residuals, etc.), tot i que s’obté en diferents quantitats segons d’on provingui. Per poder-lo generar cal tractar-los en digestors anaerobis i sovint es barregen residus ramaders amb fangs de depuradora per poder-ne obtenir major quantitat. Tal i com es va indicar, però, no serveixen per eliminar totalment aquests residus i poden generar encara problemes ambientals si contenen molt N, P o contaminants com els metalls. A Catalunya hi ha sistemes de producció de biogàs en funcionament associats principalment a granges, depuradores, abocadors i ecoparcs. Un cop s’ha tractat per purificar-ne el metà (biometà) es pot injectar a la xarxa de gas natural o utilitzar per al transport, especialment en vehicles pesants. Representa encara un percentatge molt petit de l’energia obtinguda de fonts renovables, però està entrant en una fase de creixement amb l’impuls de la UE, que té com a objectiu que el biometà representi un 15% del total del gas natural, un valor que es podria assolir a Catalunya. Amb els reptes de millorar les tecnologies i acabar de desplegar la legislació i els objectius, la ponent va concloure aquesta part de la xerrada amb un relatiu optimisme sobre el futur del biogàs al nostre país.

En el cas de la biomassa, es tracta d’aprofitar directament la combustió de restes orgàniques d’origen forestal o agrícola per produir energia, principalment tèrmica. És un recurs abundant a Catalunya, on la superfície forestal segueix una tendència ascendent des de fa anys i ja ocupa més del 60% del territori. A més, actualment un 80-90% dels boscos no estan gestionats. Té un contingut energètic similar al gasoil i el gas natural, però amb un poder calorífic lleugerament més baix, i es comercialitza com a llenya o bé triturada, en forma d’estelles, pèl·lets, briquetes, … a uns preus que segons la ponent són molt raonables en relació a altres tipus de combustibles. A Catalunya n’hi ha una producció i un consum importants, i fins i tot se n’exporta a plantes franceses i italianes. Finalment, va acabar amb alguns exemples significats de calderes de biomassa en funcionament (Olot, Montserrat, Vilafranca, Berguedà, Vallès, …), per a usos domèstics o industrials, així com de plantes de producció d’electricitat i de gestió de biomassa.

El debat final va permetre comentar més a fons alguns aspectes relacionats amb les bioenergies, les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la contaminació per purins, l’extracció de biomassa dels boscos, etc. Agraïm a la Laia Sarquella la seva bona predisposició i l’esforç divulgatiu realitzat en la xerrada, així com també a l’hora de respondre els nombrosos dubtes i comentaris dels assistents.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=fi8poSB4DEs).

El divendres 22 d’abril de 2022, el biòleg Dani Boix Masafret va impartir la conferència titulada “La biodiversitat del planeta, l’estem perdent abans de conèixer-la?”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El ponent, professor i investigador de la UdG, pertany al Departament de Ciències Ambientals i l’Institut d’Ecologia Aquàtica, realitza la seva recerca en l’àmbit de l’ecologia de les aigües continentals (especialment dels aiguamolls i les llacunes temporànies) i és professor de diferents assignatures sobre biodiversitat i ecologia.

La xerrada va començar justificant la necessitat de conèixer quina és la biodiversitat real del planeta, per tal de poder determinar si el ritme actual de desaparició d’espècies permet afirmar que ens trobem davant d’una sisena extinció massiva. Durant la primera part de l’exposició, doncs, el ponent va anar desgranant diferents aproximacions que s’han proposat per tal de conèixer quin és el nombre total d’espècies del planeta, un repte que vam poder apreciar que té una magnitud considerable. Des de Linné, que va començar a classificar i a posar nom a les espècies, fins al 2015 es calcula que se n’han identificat i descrit uns dos milions. Ara bé, hi ha moltes dificultats per poder acceptar aquesta xifra com a definitiva, per diferents motius: l’existència d’espècies que s’han descrit més d’una vegada amb noms diferents, el menor nivell d’estudi de les zones tropicals (on justament hi ha més biodiversitat) respecte de les zones temperades o el diferent grau de coneixement en funció dels grups d’organismes que s’analitzen (que també tendeix a menystenir els més diversos, com és el cas dels insectes), entre altres. Per tant, segons el ponent, podem afirmar que el nombre real d’espècies és superior i que resten encara moltes espècies per descobrir.

L’estimació del nombre d’espècies desconegudes s’ha intentat fer de moltes formes diferents, per extrapolació a partir de dades conegudes com ara la proporció del nombre d’espècies d’àrees ben estudiades o de grups ben coneguts. També s’han realitzat estudis més complexes en els quals s’han tingut en compte les diferents categories taxonòmiques que s’utilitzen per classificar de forma jeràrquica les espècies, s’han utilitzat conjuntament diferents metodologies o fins i tot s’han realitzat estudis experimentals. Encara que la majoria d’aquestes aproximacions siguin qüestionables i sovint donin dades poc creïbles o rangs de variació molt grans en les seves prediccions, els valors que generen més consens entre els científics estarien a l’entorn dels 10 milions d’espècies. Amb el ritme actual de descripció d’espècies (unes 15.000 per any), això vol dir que tardaríem entre 500 i 700 anys en completar l’inventari d’espècies del planeta. Ara bé, en aquest punt de la conferència es va introduir una idea nova que posaria en dubte aquest càlcul: la constatació científica que el nombre d’espècies del planeta actualment està disminuint. Alguns estudis d’abast global realitzats durant els últims anys han arribat a la conclusió que la taxa d’extinció d’espècies actual és entre 1000 i 10000 vegades superior a la que hi havia abans de l’aparició de l’espècie humana. És a dir, que cada any aproximadament s’estarien extingint tantes espècies com el nombre d’espècies noves que es descriuen.

Gràcies al registre fòssil, es coneixen com a mínim cinc grans extincions massives d’espècies al llarg de la història del planeta, per diferents motius que sovint estaven relacionats entre ells i es retroalimentaven: fenòmens volcànics, escalfament global, anòxia i acidificació dels oceans, impactes de meteorits, etc. El ritme actual d’extinció d’espècies superaria el de qualsevol d’aquestes extincions i per tant, com va defensar el conferenciant, la majoria dels científics afirmen que ens trobem davant la sisena extinció massiva (paradoxalment, en un dels moments de màxima biodiversitat al planeta). I en aquest cas, de forma singular, aquesta extinció és deguda bàsicament a l’activitat humana, una única espècie que actua com a agent causant de molts factors que afavoreixen la desaparició d’espècies. Fins ara, però, si analitzem les dades dels últims 500 anys (un període de temps molt curt a escala geològica i paleontològica) la principal conseqüència seria un increment de la vulnerabilitat d’una gran quantitat d’espècies, que en pocs anys ens acostaria ja a una situació real d’extinció massiva en alguns grups d’éssers vius. En aquests moments, doncs, el principal problema de conservació a escala global seria la disminució de la mida de les poblacions d’organismes, prèvia a la seva extinció.

A continuació, el conferenciant va anar explicant i posant exemples dels principals motius, derivats de l’acció de l’espècie humana, que generen aquesta problemàtica: la pèrdua i destrucció d’hàbitats, les alteracions en la composició de les comunitats per biomanipulació, la introducció d’espècies exòtiques, la sobreexplotació de recursos, la contaminació, el canvi climàtic global, etc. Alguns d’aquests exemples li van servir per posar de manifest la complexitat de les interaccions entre els éssers vius i, en conseqüència, els efectes en cascada, aparentment sorprenents, d’algunes alteracions que s’han produït en els ecosistemes com a conseqüència de l’activitat humana. A tall de conclusió, va acabar afirmant que probablement no provocarem l’extinció de la vida al planeta, però sí la nostra com a espècie.

Al final de l’acte es va produir un col·loqui amb els assistents on es va aprofundir en alguns aspectes ja comentats i se’n van analitzar altres que hi estan relacionats, com la desextinció, l’especiació, l’anàlisi dels gens per discriminar noves espècies o els beneficis de mantenir una elevada biodiversitat. Agraïm a en Dani Boix la seva bona predisposició per oferir-nos una xerrada molt divulgativa i amena sobre un tema, l’anàlisi de la biodiversitat global, que com ell va dir planteja moltes preguntes i poques certeses.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=kdlaA3p1hiQ).

El divendres 18 de març de 2022, el biòleg i matemàtic Joan Saldaña i Meca va realitzar la conferència titulada “Un futur sense epidèmies?”, dins el cicle “Objectiu 2030: per un Pla de l’Estany sostenible”. El ponent, professor de la UdG, és llicenciat en Biologia i doctorat en Matemàtiques i porta ja alguns anys estudiant les epidèmies des del punt de vista de la modelització matemàtica.

La conferència va començar, a tall d’introducció, amb un repàs històric a les principals epidèmies que ha patit la humanitat: la verola, la tuberculosi, la pesta, les grips, la malària, el còlera, … L’origen de les malalties infeccioses humanes, documentades des d’èpoques molt remotes, es pot atribuir al pas del Paleolític al Neolític, amb el trànsit de l’activitat caçadora/recolectora cap a l’agricultura, ja que va comportar la sedentarització de les persones i la domesticació d’animals. D’aquesta manera, tal i com va exposar el ponent, es va potenciar un contacte més estret entre els animals i les persones que va afavorir les zoonosis, la transmissió de bacteris i virus dels animals als humans, seguida de la transmissió sostinguda en el temps dintre les comunitats i també entre diferents comunitats com a conseqüència de les seves relacions. Diferents paràmetres que determinen el comportament d’aquestes infeccions (com el grau de virulència, la velocitat de transmissió, la durada de la immunitat, …) permeten modelitzar-les matemàticament. En aquest moment de l’exposició, el conferenciant va mostrar alguns models molt simples que descriuen el comportament de les epidèmies i permeten fer prediccions.

La majoria de les malaties infeccioses tenen, doncs, l’origen en la fauna: aus, rosegadors, bovins, ratpenats, primats, … I actualment provenen principalment d’animals capturats en el seu hàbitat. Aquest tipus de malalties poden tenir diferents comportaments i transmetre’s entre animals, només dels animals a l’espècie humana, entre animals però també entre humans, o només entre humans. Corresponen a diferents estadis d’adaptació de les malalties d’origen animal fins a convertir-se en epidèmiques per a l’espècie humana. Alguns estudis indiquen que les malalties que es propaguen principalment a les zones tropicals (on hi ha més contacte entre humans i animals salvatges) solen tenir característiques diferents que les que ho fan per zones temperades (on actualment el contacte és molt més reduït): l’existència de vectors, la durada de la immunitat, el tipus de reservoris, la durada de la malaltia, l’estadi d’adaptació, … A les zones temperades, per regla general, el contacte de l’espècie humana amb els agents causants de les malalties ja ha estat més perllongat i això es posa de manifest en les seves característiques.

Entre els vectors que transmeten les malalties infeccioses dels animals cap als humans ocupen un lloc important els ratpenats. Segons va exposar el conferenciant, això es pot  explicar per l’elevada tolerància d’aquests animals als virus, que no els provoquen malalties perquè tenen una resposta inflamatòria molt baixa com a conseqüència dels elevats requeriments energètics del vol. Els ratpenats, doncs, poden contenir molts virus sense resultar-ne perjudicats i per tant tenen un potencial molt gran per transmetre’ls als humans si hi entren en contacte. Una altra característica destacable d’algunes malalties epidèmiques és la variabilitat dels agents causants i fins i tot dels vectors, com en el cas del virus de la grip (i també d’alguns coronavirus), que poden combinar elements genètics procedents de diferents variants. Tot això pot dificultar molt el coneixement de l’origen i l’evolució d’alguns agents epidèmics, i per tant també la seva prevenció.

Un cop analitzats tots aquests elements, el ponent va passar a descriure el marc conceptual per explicar l’aparició de nous patògens en humans, si poden superar les diferents barreres (entre espècies animals, cap als humans i entre persones). En el centre d’aquest model hi ha la interacció necessària entre humans, animals i vectors. Aquestes interaccions depenen de factors que puguin alterar les dinàmiques de les seves poblacions, els quals a la vegada es veuen afectats per canvis ambientals locals i en últim terme per canvis a escala regional i global, com la variabilitat climàtica, els canvis en l’ús del territori, etc. A tot això, cal afegir-hi els factors que fan possible el comportament epidèmic de malalties ja conegudes, com ara la limitació de vacunes, la mala gestió de situacions de risc, l’aparició de nous vectors com el mosquit tigre o els moviments migratoris a escala global. Poden sorgir, doncs, noves epidèmies o pandèmies tant per l’aparició de nous patògens com per la revifalla de patògens que ja es troben entre nosaltres.

Com a conclusió, sembla inevitable que apareguin noves pandèmies, ja que es donen moltes condicions per a què això passi (increment del contacte entre humans i animals, elevada mobilitat de les persones, creixement de la població, globalització del comerç i de la distribució d’aliments, canvis climàtics i d’usos del sòl, augment de la resistència als antibiòtics i als insecticides, …), com ja posen de manifest les dades sobre l’aparició de noves malalties durant les últimes dècades. Segons el ponent, doncs, cal que ens preparem per a noves pandèmies tant o més letals com la COVID-19, i estem encara lluny de tenir un nivell de prevenció mínimament acceptable, tot i disposar d’algunes eines adequades (com les vacunes) per poder-ho fer.

Al final de l’acte es va produir un extens col·loqui sobre les causes i conseqüències de les epidèmies i la importància dels aspectes sociopolítics i econòmics que incideixen en la seva prevenció i modelització. Inevitablement, el cas de la COVID-19 també va ocupar part d’aquest debat. Agraïm a en Joan Saldaña la seva predisposició per impartir la conferència i els esforços divulgatius esmerçats per donar a conèixer aquests aspectes científics sovint complexes amb una gran quantitat d’exemples i dades actualitzades.

Podeu accedir a la gravació de la conferència al canal de YouTube dels Museus de Banyoles (https://www.youtube.com/watch?v=lItF83Gd4Vk).