A la segona sessió del curs de Patrimoni Geològic, duta a terme el dissabte 4 d’octubre de 2014, Fernando Ramos Galino va parlar de les roques, o de les pedres, com els diuen els arquitectes, aplicades a la construcció. Catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, alguna de les seves obres més conegudes han estat la reconstrucció del Pavelló Mies Van der Rohe, que va ser el pavelló alemany durant l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i la restauració de les cobertes del Palau Nacional de Montjuïc, en col·laboració amb Gae Aulenti, famosa arquitecta italiana.
La pedra ha estat utilitzada per l’ésser humà per protegir-se, igual que els vestits o els calçats i ha esdevingut el recurs més important de l’arquitectura almenys fins l’aparició del ferrocarril. Les piràmides de Caral al Perú, o la de Kheops a Egipte, el temple de la reina (faraona) Hatseput o el Partenon d’Atenes van ser exemples d’antigues construccions. Per a Fernando Ramos, el temple grec és la representació o idealització en pedra de la cabana de fusta primitiva. Perquè la pedra té també un ús simbòlic o icònic, ja des de la prehistòria, si pensem en els menhirs o els dòlmens.
Però la pedra no serveix només per suportar l’edifici. Imitant a la natura, els humans hem après a fer grans edificis de pedra que han seguit diferents tendències artístiques. Els romans (Termes de Caracalla) aporten la volta i el clau de volta, el romànic (Santa Maria de Porqueres) utilitza les voltes i els arcs i aporta les primeres entrades de llum a través del vitrall, el gòtic (Santa Maria del Mar, catedral de Girona, Notre Dame de París) ens porta els arcs formers i els arcs faixats, el renaixement, el barroc, el modernisme, el moviment modern . . . Els estils anaven passant entre les paraules i les imatges que Fernando Ramos ens havia mostrat, fent-nos recórrer un camí de pedres des del dolmen fins a l’arquitectura moderna. Els detalls de la reconstrucció del pavelló Mies i els seus viatges a la recerca de les millors roques per la construcció o a visitar obres arquitectòniques del passat, van ocupar el final de la xerrada i ens van deixar la dita d’un monjo japonès per a recordar: «Quan plou es veu el veritable color de les pedres».
Després de la magnífica exposició, el matí següent vam fer la sortida pels carrers de Banyoles de la mà de Salvador Sarquella i Fernando Ramos, on vam poder comprovar la dita del monjo. Ens vam trobar el menhir del monument del Centre Excursionista de la plaça del Monestir i vam recórrer el carrer Nou, església de Santa Maria, carrer Santa Maria, plaça Major, carrer Abeurador, carrer Canal, plaça Turers, plaça de les Rodes, carrer Canat, carrer Llibertat i carrer Servites. Travertins, marbres, pissarres, diferents pedres artificials i fins i tot una pedra de basalt, vam poder observar a les façanes de Banyoles. Les roques formen part dels edificis, unes vegades sent el propi edifici i altres sent només la part ornamental. Una vegada més, l’aplaudiment dels assistents va posar fi al segon capítol del curs de Geologia.
