El diumenge 10 de desembre de 2023 fem la tercera sortida del curs 2023-2024. Avui ens mourem pel municipi de Serinyà. A l’hora habitual, ens apleguem a Correus de Banyoles una part dels integrants per anar cap a Serinyà, on se’ns afegirà un nombre important de persones fins a assolir la setantena.

Amb la intenció d’anar controlant el temps ja de bon començament, cosa complicada en ser una colla tan nombrosa, no ens entretenim massa en comentaris inicials i arrenquem la caminada en direcció al mas de Gatielles. Abans d’arribar-hi, en sortir del bosc per on hem baixat per deixar el poble enrere, ens fixem en la panoràmica que se’ns obre sobre la vall del Ser, cap on ens dirigim. A Gatielles, la Pilar Castel ens explica alguns detalls sobre aquesta masia i tot seguit anem cap a la font de Gatielles, ja en el camí de Ca n’Illa. Baixem a la font i podem admirar com raja abundosament, malgrat la sequera que ens afecta, i gaudir una estona del seu entorn. També aprofitem per retirar unes branques caigudes que obstaculitzaven el pas en un dels dos corriols que hi accedeixen.

La propera parada que fem és a Can Peret del Molí on els seus estadants actuals, la Carla i l’Arnau, ens mostren les restes, enrunades i enfonsades per materials arrossegats pel Ser al llarg dels anys, de l’edifici on havia estat l’antic molí fariner, ja documentat al segle XIV. També ens ensenyen el pou i les parets exteriors del forn que hi havia hagut. Comentem els pocs detalls que sabem d’aquest molí i especulem sobre com devia ser en les èpoques en què va estar en funcionament.

Seguim camí en direcció a la pairalia de Ca n’Illa. La Pilar, abans d’arribar-hi, ens n’explica alguns detalls històrics i constructius, tot remarcant que aquesta propietat ha pogut mantenir el cognom Illa des del segle X fins als nostres dies. Quan ja ens adrecem cap al darrere del molí de Ca n’Illa, se’ns afegeix en Josep M. Illa, que resideix a la casa pairal amb la seva família, i que ens ve a donar la benvinguda. A les envistes de la guixera, que tenim enfilada a l’altre costat del riu, i de les parets que hi ha a la riba oposada, en Salvador Sarquella ens fa una explicació sobre els diferents tipus de guix que existeixen i en Carles Puncernau ens fa cinc cèntims sobre els diversos forns que hi havia hagut a la guixera. Comentem que el guix, un cop cuit, es baixava fins al molí per acabar-lo de polir i ensacar-lo. Aquest transport es va arribar a fer amb vagonetes amb cable i corrioles, que baixaven els materials pel propi pes aprofitant el desnivell d’uns trenta metres que hi ha, passant per sobre del riu. Les referències més antigues d’aquesta petita indústria del guix serien de 1746 i les més recents, de 1958. Fem esment de les avingudes del riu que en algunes ocasions han inundat el molí i la planta baixa de l’habitatge annex. La darrera més important, segons ens explica en Josep M., va ser durant el temporal Glòria del gener de 2020. Deixem l’espai de Ca n’Illa no sense celebrar que en l’actualitat hi tinguin residència tres famílies joves que n’asseguren la conservació.

Per estalviar-nos haver de travessar el Ser dues vegades a gual i mullar-nos els peus per poder seguir la nostra ruta, enfilem el camí del Canal, que transcorre entre el Ser i l’antic canal que duia l’aigua cap al molí de Ca n’Illa. Aquest camí té un recorregut curt, tot i que entretingut, que ens permet gaudir de la proximitat d’un riu que encara baixa amb una certa alegria. Quan retrobem la pista que va cap al collet de Guixeres, ens aturem per reagrupar-nos i observar l’inici del canal. Camí amunt, ens tornarem a aturar, aquest cop per contemplar el punt on les aigües del Ser acullen les del Merdançà, quan en porta: ara mateix està totalment eixut. A partir d’aquí continuarem l’itinerari vorejant la seva llera seca fins a aturar-nos novament quan el creuem per sentir les explicacions que ens fa en Rafel Ponsatí sobre el nom d’aquest riu. Contràriament al que pot semblar pel seu nom, Merdançà no té res a veure amb la brutícia, tot el contrari: etimològicament fa referència a aigües netes.

Fem un petit tram de pujada fins a arribar als camps de Budellers. Aprofitant el sol de què podem gaudir avui, ens aturem a fer alguns comentaris en aquest espai obert, ja separats de les enclotades dels rius. La Pilar ens parla de les dues cases que hi havia hagut, Budellers de Dalt i de Baix. Actualment només queden les ruïnes de la segona. La primera va desaparèixer fa molts anys i només podem veure les ruïnes de la cabana. També ens fa observar la Creu Blanca, que entreveiem en la carena propera del puig de Ca n’Hortós, considerat el punt més elevat del municipi de Serinyà. Considerat fins ara mateix, perquè un dels assistents a la sortida, en Martí Juanola, ens el posarà en dubte. Sembla ser que uns mesuraments recents indiquen que, per 10 metres de diferència, el punt més alt podria trobar-se en una altra carena propera, la de Boquià. En Rafel ens fa un seguit de comentaris sobre la vegetació que podem veure des del punt on som i en Salvador en relació a la importància que té observar les pedres amb què estan construïdes les cases per saber quins materials hi ha en cada zona. Abans d’abandonar Budellers, ens aturem a contemplar el seu llorer monumental, que encara resisteix en aquest espai.

Tornem a baixar fins al Merdançà per creuar-lo de nou. Aquí, en Salvador, mentre contemplem les parets de la riba dreta, aprofita per parlar-nos dels xalions, i també de la formació geològica de l’Estany de Banyoles. Iniciem un tram de pujada forta. La visió que tindrem al cap d’una estona sobre el collet de Guixeres i algunes de les muntanyes i serres properes ens la farà més agradable. I entre més pujades i alguns trams planers, el camí ens durà fins a Sant Miquel Sesvinyes. En aquest bonic espai, podrem constatar un altre dels efectes de la situació de sequera actual. Una de les alzines que hi havia, robusta i de formes arrodonides, s’ha assecat. La M. Àngels Ruiz, regidora de l’Ajuntament de Serinyà, porta la clau que per poder obrir l’ermita. Gràcies a això, podem observar-ne l’interior i la imatge que hi ha de l’arcàngel Sant Miquel. Fa anys, hi havia hagut una altra imatge, romànica de fusta, de la Mare de Déu i el Nen Jesús que va desaparèixer. Se’n conserva una fotografia de Francesc Montsalvatge de principis del segle XX. A l’exterior de l’ermita, en Rafel ens parla del topònim Sesvinyes, que manté l’article salat, desaparegut pel que fa a l’ús a les nostres contrades, però encara present en molts noms de lloc d’arreu de Catalunya. Acomiadem la sortida en aquest paratge, tot agraint la nombrosa assistència que hem tingut i el dia esplèndid de què hem pogut gaudir. Només ens resta fer una mitja hora de baixada per retornar al poble de Serinyà.