Diumenge 10 febrer, hem fet la cinquena sortida de la temporada 2018-19, a Borgonyà (Cornellà del Terri).

Deixem els cotxes a tocar el riu Terri. Ens acostem a veure un lledoner de més de 200 anys, fa 8 anys que van escapçar la copa per evitar cap perill, està al cantó de Can Savalls, el Molí Vell i Can Jou.

Ens anem a la part del riu on es veu el salt d’aigua, on s’hi poden veure els restes de la resclosa pel molí. Baixem per les escales, a mà dreta veiem la Font del Molí i el safareig. Passem per la passera i arribem al Molí nou de can Figa. Ens ve a rebre l’Eduard, que és l’actual propietari del Molí nou de can Figa o Molí de can Lloses o la Central, diferents noms pel mateix edifici. Ens explica que va caure tot el sostre i les plantes. Quan ho van comprar van fer la teulada i els pisos, actualment no hi ha res a dins, només trastos. Diu que havia set molí paperer, de farina, una central elèctrica i també una granja de porcs. S’hi pot observar un llindar de la porta del Molí que posa RENOBADO 1848. La casa del cantó on viu l’Eduard rep varis noms: Les Serres, Can Lloses… En Carles Puncernau ens explica que segons un text publicat per en Guerau Palmada a la revista Les Garrotxes n. 4, diu que avui en dia a Borgonyà la fabricació de paper està totalment desapareguda, però que al segle XVII aquest petit poble era un dels centres productors més importants de les comarques gironines, gràcies a l’ús de les aigües del riu Terri. La situació d’aquest nucli industrial no era casual, es trobava just al límit jurisdiccional del monestir benedictí de Sant Esteve, el qual tenia el control sobre les aigües de l’estany, els recs i part del curs del riu Terri. Per tant, les condicions tributàries eren més favorables que a la vila de Banyoles. Els antics molins paperers eren el d’en Molià, en Llosas i d’en Fàbrega, avui completament enderrocat. El d’en Llosas situat en el veïnat de Can Figa, davant de la font del Molí, és el més ben conservat. El Terri forma em aquest punt un gran salt d’aigua i es va saber aprofitar per dirigir-lo al molí amb una resclosa que encara s’aprecia. El molí es va engrandir i reformar a mitjans del segle XIX, i a la dècada de 1920 es va transformar en una central hidroelèctrica.

En aquest petit nucli també veien Can Cargol, on hi fan turisme rural i Casa les Bessones. Darrera aquestes cases hi ha l’aiguabarreig on s’ajunten el riu Terri i el Matamors.

Tot seguit visitem el poble vell de Borgonyà. En Rafel Ponsatí en explica l’origen del poble que sembla trobar-se en una explotació agrària d’època romana: d’aquí ve que s’hi hagin trobat fragments de terrissa, d’àmfora, teules i la boca d’un “dolium”. Prop de l’església hi foren descobertes també unes quantes sepultures obertes a la roca, probablement de tipus alt medieval o fins i tot paleocristià. Al llarg de l’edat mitjana la majoria de les terres i drets feudals del poble són de l’església, tant del Monestir de Sant Esteve de Banyoles com del Bisbe de Girona. Es té constància que al 1130 es donaren diversos vens d’aquesta parròquia a la canònica gironina. El juliol del 1142 Berta Joan, fill de Guillem de Cornellà, restitueix al bisbe de Girona, Berenguer de Llers, l’església parroquial amb els seus delmes i primícies que, segons diu el document, havia retingut injustament durant llarg temps. Les notícies de l’època moderna fan referència a l’existència al llarg del segle XVI d’una indústria del coure anomenada la Farga d’Aram, i al segle XVIII hi ha en funcionament un molí paperer. Encara que molts dels artesans paperaires es traslladen a viure a Banyoles al llarg d’aquest darrer segle, el tradicional arrelament d’aquest sector manufacturer es concreta al segle XIX en la instal·lació d’una important indústria dedicada a la fabricació de paper, i més tard de teixits. Observem l’exterior de la rectoria i de l’Església de Sant Joan, l’absis té una sanefa d’arquets amb pedra negra volcànica, una la finestra feta amb dovelles, mènsules i guardapols; també té una lluerna o capolí, per l’entrada de llum. En la porta de l’entrada de l’església podem veure la pedra de la llinda amb els escrits: 1623 Joan Blanch.

Seguim la sortida fins arriba a La Bastida, edifici d’us militar del S. X-XII. Les seves propietàries ens reben amb les portes obertes de la casa, ens deixen passar per tot arreu. Podem fer-nos una idea de com era antigament, dons la seva restauració ha respectat força com era: el pou, la capella, la cisterna, la comuna, les habitacions, cuines, menjador, golfes, terrasses… Si volem saber més coses de la Bastida, podem llegir l’article de la revista de les Garrotxes, número 10, d’en Guerau Palmada, pàgina 80 – 81. Abans de marxar ens han invitat a tastar el seu vi. Moltes gràcies, per la seva amabilitat!

Sortint de la Bastida agafem el camí de terra cap a Cornellà del Terri, pel passeig de Salud. Veiem Mas Noguera a la dreta, més avall veiem l’aiguabarreig del Terri i el Garrumbert.

Per Cornellà del Terri, passem pel carrer del Carme, que hi ha un seguit de cases en filera amb planta i pis, i algunes amb un segon pis, són cases construïdes a finals del XVIII i principis del XIX. La majoria de les obertures estan emmarcades amb llindes de pedra monolítica, exceptuant les que estan molt reformades. Les portes són de dintell i altres amb arc rebaixat. Moltes de les cases tenen inscripcions a les llindes amb les dates de l’any en què es van edificar. A la casa núm. 10 hi ha inscrit l’any 1800; a la casa núm. 15, el 1797, o la casa núm. 27, el 1842. Són una continuació de les cases construïdes dins el veïnat de les Cases Noves.

Agafem el trencant de la dreta, passem un pontet sobre la riera Remençà i arriben en un paratge on hi veiem aflorament de travertí, al seu darrera es pot veure les restes d’una pedrera. En Salvador Sarquella ens explica el concepte “Conca lacustre de Banyoles-Besalú” des de la perspectiva d´agrupar totes les formacions geològiques originades per la sedimentació lacustre en els successius períodes geològics, des del seu inici (plistocè inferior) fins a l´actualitat, ja que en aquest període, ha estat i és encara, una zona surgent d´un sistema càrstic. Es fa referència al seu context geològic (litologia, tectònica i hidrogeologia) ja que són factors determinants de la seva evolució i es justifica la disminució de la travertinització des de la zona surgent de Banyoles fins a la zona de Cornellà. L´interès geològic de la sortida és el fet de trobar-nos a la part més meridional de la Conca i poder observar-hi travertins que afloren i travertins que s’estan formant en el salt del Molí de can Figa i en la llera del riu Terri. En una zona situada entre Borgonyà i Cornellà, observem els travertins més meridionals i s´explica el procés de travertinització a partir de les causes ambientals, geològiques i hidrològiques que el determinen i diferents tipus de travertins que es produeixen: travertins detrítics, travertins d´incrustació de tiges, travertins estromatolítics i travertins de cascada.