El diumenge 8 de gener fem la tercera sortida de la temporada 2022-2023, per Miànigues (municipi de Porqueres) i una part del municipi de Camós.

Avui, i excepcionalment, el punt de sortida és l’antic balneari de la Puda, des d’on lamentem l’estat de deteriorament i abandó en què es troba des de fa massa anys aquest edifici. El total de 63 persones que ens hi hem aplegat, marxem a peu pel camí ral per anar cap a Miànigues. A pocs metres d’haver iniciat la caminada, en Rafel Ponsatí ens fa observar un arbre que té una gran soca, i que potser ja podria ser catalogat com a monumental o singular. Ens faltarà acabar de confirmar-ne l’espècie, però. Arribem a Miànigues on podem observar d’entrada una gran aulina en la placeta de l’església, també digna ja de ser inventariada. En Rafel ens explica diversos detalls de l’església, que podrem visitar per dins gràcies a la Lourdes Pinsach, la veïna que en té la clau i ens l’ha obert. L’església parroquial de Sant Romà ja està esmentada l’any 957 i cap a finals del segle XVIII, en uns anys de bonança per a la pagesia, va ser restaurada, d’aquí la seva actual configuració barroca. El campanar ha sofert diverses modificacions i mostrem als assistents un dibuix de com havia estat encara no fa vint anys. A l’altar, hi podem veure al mig sant Romà, a la seva dreta sant Llop i a l’esquerra sant Francesc Xavier. El 1907 s’hi van posar els vitralls de colors.

Un cop visitada l’església, en Joan Teixidor de can Guardiola ens mostra el viver-rentador i la mina que hi ha a la vora i ens explica detalls de la feina de restauració que hi han fet. Tot marxant de Miànigues, passem pel cantó del pedró, recuperat pel Grup de Treball i Recuperació del Patrimoni del Pla de l’Estany. Just passat el cementiri vell, la Pilar Castel ens fa veure les restes de la soca del pi de llei forcat que hi havia en aquest punt, un arbre singular, molt estimat pels veïns de Miànigues, que va ser tallat a finals del 2021 en uns treballs forestals que van ignorar les indicacions que hi havia de respectar-lo.

Seguint la ruta arribem a Campolier (el seu nom vindria de camp oliver), una gran casa pairal on fa poc encara es podien veure les marques de les destrals en la porta d’entrada, fetes pels soldats francesos que hi volien accedir durant la guerra del francès. Fa pocs anys que aquesta pairalia s’ha venut i els nous propietaris han canviat les activitats característiques de pagès pel cicloturisme. Malgrat que en el moment que fem la visita la casa està en obres i no en podem veure l’interior, sí que ens permeten accedir a la balconada exterior, des d’on podem gaudir d’unes panoràmiques esplèndides.

Un cop deixat Campolier, ens arribem a fer un cop d’ull a unes aulines reclamadores que hi ha properes, abans de continuar camí cap a l’Estanyell. Quan hi som a prop, baixem fins a la vora d’aquesta petita cubeta d’aigües poc fondes (eixuta ara mateix), també anomenada la Bassa. A tocar tenim la casa pairal on, fa anys, hi havien arribat a viure fins a tretze germans.

Reprenem camí, passem pel costat de mas Estrella i anem cap a travessar el Matamors. Ja a la carretera de Camós, trobem en Pere Juanola, de can Geldeus, la casa que tenim a tocar. En Pere ens explica que, fa anys, va trobar dues monedes iberes quan llaurava uns camps propers. Al límit de l’hort que hi ha al costat de la carretera, la vegetació de ribera ens assenyala la presència d’aigua: és l’Ullal, o estanyol de Geldeus, unes aigües surgents molt antigues i gairebé termals, que sovint surten de color cendrós. En Pere ens diu que això de les tonalitats cendroses ha passat sobretot coincidint amb terratrèmols en altres parts del món. En Rafel explica que aquests tons són deguts al xalió que hi ha  a sota. Ens trobem en una zona on hi ha brolladors i, de tant en tant, poden sorgir petits estanyols, com alguns que ens assenyala en Pere, i que podem endevinar des d’on som pels canyissars que els envolten.

Continuant per la carretera arribem al veïnat de Can Pigem i ens apropem a veure la gran masia que dona nom a aquest conjunt de cases. Avui en dia, can Pigem es troba en un estat de ruïna força preocupant: la teulada ha caigut i té una esquerda lateral que la travessa de dalt a baix. Encara hi podem observar, però, la porta amb dovella feta amb pedra d’Usall, les finestres de sobre que són neogòtiques, l’arc de descàrrega que és modern i les finestres laterals que són del s.XVI. Can Palmes, la casa del cantó, té un escut heràldic amb un castell i dues palmes. En referència a can Palmes, en Rafel ens explica que en la guerra del rei Joan i la Generalitat, la dona del rei i l’infant eren amagats a Girona, en la torre Gironella, i que a tots els pagesos que van ajudar a alliberar-los, entre els quals els d’aquest mas, se’ls va concedir poder dur el “de” davant del cognom.

Travessem la carretera i després altre cop el Matamors. Després de caminar tot vorejant aquest riu, passem pel cantó de mas Llapart i un cop travessada la carretera que du de Banyoles a Rocacorba, accedim al recinte de la vil·la romana de Vilauba, on ens espera en Pere Castanyer, l’arqueòleg expert en aquest jaciment que ens en farà una detallada i amena explicació i ens parlarà de les darreres troballes que s’hi han fet. Comença dient-nos d’on vindria el nom: de vila Alba, camp blanc. Al 1932, en fer les obres de la carretera de Pujarnol, es van fer les primeres troballes de Vilauba. Al 1978 s’hi van fer les primeres excavacions, que han anat continuant fins a data d’avui. Vilauba era una gran casa de pagès en una època en què l’estany arribava fins a tocar l’actual carretera de Mieres. Era una zona amb molt d’aiguamoll. En les terrasses del darrere hi havia vinyes i oliveres i a baix conreaven cereals. L’accés era per la vall de Camós, tot i que tenien una gran relació amb els ibers del poblat del castell de Porqueres. Al cantó dret, tenien el seu cementiri. Les restes més significatives que s’hi han trobat serien dels segles I-III dC, i moltes gràcies a un incendi que hi va haver que les va preservar soterrades a les cendres. En el segle V comença l’abandonament d’aquesta vil·la, que havia disposat de trull de vi i d’oli. En els  segles V-VII s’hi va fer una casa nova a sobre de l’antiga i un vilatge amb cases petites de menys de 30m2. Els habitants del vilatge serien els masovers que treballaven per a la casa gran i als trulls. Hi han trobat, també, en un forat rodo i gran (on suposadament devien pastar-hi el fang per construir) les restes gairebé completes, tot i que trossejades, de setze bous de mida petita. No se sap si es devia tractar d’una ofrena, o si podien haver mort de malaltia. També hi han trobat un pou d’aigua, amb fulles dels arbres, pinyes, pinyons, 250 granes de diferents llavors, pintes, roda de carro, cordes… tot molt ben conservat gràcies al medi aquàtic. Compten que a la casa feien servir fusta de roure per fer vapor i escalfar l’aigua de les termes que hi havia.

Un cop acabada la visita a Vilauba tornem cap a la Puda pel pla de la Perpinyana.