Divendres 17 de març tingué lloc la sisena conferència del Curs d’Història de la Literatura Catalana que, amb el títol Segles XVI, XVII i XVIII. Literatura popular i Literatura culta. El Rector de Vallfogona, impartí la professora Anna Freixa i Figueras.
La conferència s’inicià amb la “Cançó del mariner” com a mostra de composició popular catalana d’aquests segles, que intel·lectuals de la Renaixença van anomenar Decadència. Aquest terme se seguí utilitzant fins que es va posar en qüestió a finals dels anys vuitanta del segle XX, a partir d’estudis literaris. Sobretot cal destacar l’aportació del professor Albert Rossich.
La professora va situar el context històric, social i cultural d’aquests segles en què el país i la llengua van esdevenir secundaris per la pèrdua de poder polític, motivat per la fusió dinàstica de la Corona d’Aragó i Castella, el govern absolutista dels Àustries i altres factors traumàtics com la guerra dels Segadors (1642) i la guerra de Successió (1714). No cal dir que el Decret de Nova Planta de 1716 va reprimir les manifestacions lingüístiques i literàries del país i suposà l’abolició de les llibertats catalanes.
En la producció literària d’aquests segles cal distingir la literatura culta, que es manifestà escrita, de la literatura oral. Mentre que la primera va sofrir una forta davallada, la segona es mantingué viva, rica i abundant.
A continuació la professora va descriure la producció literària d’aquests segles.
– La literatura culta del segle XVI, que seguí l’estètica del Renaixement, representada per dos poetes: Pere Serafí i Joan Timoneda (dels quals vam escoltar dues versions musicades). També vam llegir uns fragments de “Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, mostra de prosa historiogràfica de l’humanista Cristòfor Despuig.
– La literatura culta del segle XVII, que seguí l’estètica barroca, representada per Francesc Vicent García “Rector de Vallfogona” i Francesc Fontanella. De Francesc Vicent García destacà les característiques de la seva obra, emmarcades per la temàtica barroca, així com la doble actitud literària: per una banda retòrica (artificiosa i elegant) i per l’altra burlesca, satírica, obscena i escatològica.
– La literatura culta del segle XVIII, d’estètica neoclàssica, representada per Joan Ramis, poeta i dramaturg, autor de l’obra Lucrècia.
– La literatura popular dels segles XVI, XVII i XVIII gaudí d’una gran vitalitat.
La professora es va centrar en la poesia, sobretot el cançoner i el romancer. Com a subgèneres destacà: els goigs, les nadales, les corrandes, les cançons de bandolers i de lladre, els romanços i els contes. Posà exemples de diversa temàtica i acabà la conferència amb una altra mostra de composició musical.
Va ser una bona síntesi de tres-cents anys complexos i convulsos de la nostra història literària.
El nombre d’assistents a la conferència es manté com en les anteriors entre les 85 i 90 persones. Cal remarcar la presència d’un nombrós grup d’alumnes de l’Institut Josep Brugulat que hi assisteixen assíduament, de la qual cosa ens n’alegrem.
