Curs d’història de Catalunya: El catalanisme polític
El divendres 16 d’octubre es van reprendre, amb l’assistència d’una cinquantena de persones, les conferències del curs d’història de Catalunya, en el seu quart i últim cicle, dedicat al segle XX. La primera conferència va anar a càrrec del nostre consoci Jordi Galofré, que va parlar sobre el catalanisme polític. Després de definir el terme de catalanisme (doctrines i moviments socials que afirmen la personalitat pròpia de Catalunya i en reivindiquen el reconeixement) i de recordar breument la situació de partida (la derrota militar catalana a la guerra de Successió i la fi de l’estat català), el conferenciant va explicar la situació creada per la Renaixença, que va afavorir el desvetllament d’un sentiment de catalanitat, de pertinença a una cultura pròpia i diferenciada, que va dur a una consciència nacional col·lectiva. És en aquest context on apareix el catalanisme polític. La figura clau és Valentí Almirall, que va ser qui va elaborar la primera formulació política catalanista.
El conferenciant va parlar a continuació de les dues línies antagòniques en què es va dividir el catalanisme. En primer lloc, el catalanisme conservador, amb la Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent, Josep Torras i Bages i La tradició catalana, la Unió Catalanista i Bases de Manresa, per acabar amb la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya. En segon lloc, el catalanisme progressista i d’esquerres, que va recollir l’herència del republicanisme i el federalisme, però que no va aconseguir ser una alternativa al catalanisme conservador fins a la dècada de 1930, amb Francesc Macià, Esquerra Republicana de Catalunya i la Generalitat republicana.
Pel que fa al catalanisme a Banyoles, el conferenciant va esmentar dues entitats pioneres, la Lliga Catalanista de Banyoles i la Unió Nacionalista Catalana, amb personatges com Salvador Masgrau, Esteve Boschmonar, Candi Corominas, Joan Malagelada i altres.
La conferència es va acabar amb una referència a l’opció radicalment independentista o separatista, amb l’Assemblea Constituent del Separatisme Català i la Constitució Provisional de la República Catalana.
