El diumenge 12 de novembre fem la segona sortida de la nova temporada. Deixem els cotxes a tocar el Santuari de Nostra Senyora del Collell, pugem les escales per agafar el camí dels camps esportius i així arribar a la carretera que va a la Cadamont. Tot pujant suaument arribem a les ruïnes de can Soler Vell, on agafem el trencat a l’esquerra que puja cap al cim de la Serra de la Cadamont. Després d’una bona estona d’una forta pujada arribem al cim i agafem el corriol de la dreta per anar a la Cova de Ventatjol, un cop dalt de la cova gaudim d’una vista espectacular. Pel camí hem observat rastres d’esquirols, bolets, moltes cireres d’arboç i també en aquesta part alta és plena de llenties (nummulits). A la porta de la cova, s’ha explicat la formació geològica de zona, gràcies als apunts d’en Salvador Sarquella, i històries viscudes dels Ermitans que es van anar succeint fa uns tres cents anys, article publicat en la revista del Golany, número 15, per en Josep Estarriola. Vam poder constatar, que encara no hi hagi cap ermità avui en dia, sí hi té inquilins, dons hi ha gran quantitat d’excrements, que segons en Josep Maria Massip, deuen ser d’ovelles.

Tornem a refer el camí fins a tornar a trobar les ruïnes de can Soler Vell, i agafem el camí en direcció a la Cadamont. Parem per fer una visita al lloc on havia la construcció de l’Església de Sant Feliu de Ventatjol, actualment només hi trobem el cementiri i un tros de paret de l’església. Església que es va tirar a terra, als anys 90’s, pel perill que no s’hi fes mal ningú. En el santuari del Collell, en la capella vella, hi ha la imatge de la Verge feta d’alabastre del segle XIV que prové del temple de Ventatjol. La Verge està entronitzada, portant a la mà dreta una petita bola del món. El vestit disposa de profunds plecs i un mantell li cobreix el cap i li cau per les espatlles. L’Infant, mancat de braç dret, porta amb l’altre un llibre.

Més tard, arribem al Mas de la Cadamont. Masia enlairada on podem observar unes bones vistes de la vall, ens fixem en les rajoles de sota la teulada a tocar el portal de l’entrada principal anomenades dents de llop, que en Josep Maria Massip fa esment en el seu estudi d’aquests canis, i al cel podem observar una vintena de voltors que, donant voltes sobre nostre, ens vigilen.