Diumenge 9 desembre, hem fet la tercera sortida de la temporada 2018-19, a Vilademuls.

Venint de Vilert i les Anglades, hem deixat els cotxes en el trencall per anar al Casalot, on hi ha un bon aparcament.

Fem un cop d’ull, en un mapa del curs del Fluvià, i hi apreciem un gran meandre, que és per on discorre el recorregut que farem. Alhora s’explica breument la formació de les terrasses fluvials; justament el planell on ens trobem correspon a una de les terrasses superiors del Fluvià.

Fets uns cinc-cent metres, i a l’esquerra del camí, arribem al Casalot, antiga masoveria i, a hores d’ara, casa rural; està situada a tocar una costa molt dreta que s’estimba vers el riu, i que salva el desnivell entre aquesta terrassa superior i les inferiors. Una mota, paral·lela al camí i no gaire alta, amb mates de plantes aromàtiques com la Maria Lluïsa, la Sàlvia i d’altres com l’Estepa Blanca, conforma un muret de separació entre el camí i la casa. Des d’aquí hi ha una excel·lent vista cap a ponent: a sota es veu el veïnat de la Palma, a tocar el Fluvià; un xic enllà, el poble d’Espinavessa; més lluny, la Mare de Déu del Mont; al fons, podem observar la serra Cavallera amb el Taga i Sant Amanç, la serralada del Pirineu amb el Canigó i el Puigmal, i entre altres muntanyes, també podem distingir el Puigsacalm.

El Casalot pertany al terme d’Espinavessa, ja que el camí fa de límit entre aquest poble i el terme d’Orfes; justament, més endavant, a cosa de dos-cents metres, trobem un antic terme del segle XIX que assenyala aquesta partió (en una cara, hi consta DTO VILADEMULS / ORFANS, i, en l’altra, DTO CABANELLES / ESPINAVESSA). Des d’aquest indret, mirant cap a migdia, observem la serra d’en Llobera, coronada pel Pi d’en Llobera, arbre de nomenada dins la nostra comarca.

El camí, amb força pendent, baixa cap a les terrasses inferiors, observem l’esvoranc d’una antiga extracció d’àrids. Fent giragonses, tot resseguint els boscos de pins i alzines que arrelen en els costers que separen les terrasses, arribem a la terrassa immediata, magnífic planell presidit per Can Roart. En Carles Puncernau constata un desnivell de 60 m. entre la terrassa del Casalot i aquesta.

Poc abans d’arribar a la casa, a tocar el bosc, veiem un viver d’aigua que té, al llarg de la part de dalt de la paret lateral, un seguit d’obertures ben perfilades en maó, amb la singularitat que aquestes obertures queden més baixes per la part de dins. En Carles considera que possiblement responia a un sistema del filtratge de l’aigua. A tocar el viver, la Maria Badosa hi veu un clot en el marge, que reconeix com les restes d’un forn de carbonet, per l’experiència que té de la vida de pagès; en Carles ho confirma i explica com eren aquests forns i com es feia el carbonet a partir dels branquillons de pi i alzina. Per acabar fa referència als forns de les Sorreres, a Vilamarí, que estan molt ben conservats.

Arribats a Can Roart, gran pairalia que arrenca de l’època medieval, ens sorprèn l’aspecte imposant de la construcció, accentuat per una alta i massissa paret moderna que encercla l’antiga era, assentada en pendent. Tenia adossades dues o tres masoveries que modernament s’han aterrat, d’aquí el nom en plural de Masos de Roart. El portal d’accés a l’era té una llinda, segurament de l’antic portal, amb la inscripció JOAN ROART ME FESIT ALS 28 MARS 1635, presidida pels símbols de Jesús (IHS, amb una creu sobreposada a la h) i Maria (combinació de la M i la A). En Josep M. Reyes ens explica el significat de IHS: Jesus Hominis Salvator, que té l’origen en la tradició grega.

Des de tocar la casa, veiem, a primer terme, un gran pla, format per les terrasses inferiors del riu. Aquest pla està tancat al fons pel Fluvià i, més enllà, pel murallam de la terrassa superior de l’altra banda del riu, on apareix, enlairat, el poblet de Canelles amb el campanar de la seva església. I part damunt, el Canigó i les muntanyes de Maçanet de Cabrenys. En aquesta terrassa inferior, hi veiem una extracció d’àrids en plena activitat, amb una fondària que sobrepassa els deu metres, i una important explotació ramadera amb una masoveria.

Anem camí avall, trobem els Masos d’en Julià, actualment coneguts com a Mas del Riu. Una de  les cases té una bonica era, on coneixem, a partir de la recerca feta per en Miquel Rustullet i en Joaquim Ejarque, el bombardeig sobre Orfes de l’1 de febrer del 1939, ja a les acaballes de la Guerra Civil: després de caure una primera bomba a la Timba d’Orfes, una altra va explotar a uns setanta metres de la casa, on hi havia els nens de la casa que jugaven a l’era, que amb la seva mare van córrer a arrecerar-se en unes balmes del mig del bosc, on precisament va caure una tercera bomba. Per sort no hi va haver víctimes, ni estralls de consideració. En Carles ens fa observar l’espantabruixes que remata el carener de la teulada, i les dents de llop dibuixades d’un cap a l’altre del ràfec. Els actuals propietaris del mas el dediquen a la cria de cavalls de raça espanyola, que tenim l’oportunitat de contemplar (Eugassada Zaforteza). En passar pels estables, veiem, en un marge, una petita i antiga construcció, però que no arribem a precisar el seu ús.

Arribem a la resclosa d’Orfes. El riu baixa ple, i l’aigua salta d’un cap a l’altre. De l’altra banda surt un canal, que, en part soterrat, travessa el pla de Palol, i porta l’aigua a la central hidroelèctrica d’Orfes, que és a l’altre cantó del riu. La central havia estat, des de l’època medieval, un molí fariner, propietat dels barons de Vilademuls.

Continuem el camí fins a trobar la carretera, just a l’inici de la recta que vorejada de plàtans, ens mena fins al poble d’Orfes, situat en una terrassa inferior del riu; abans de ser-hi, deixem, a la dreta, una planta de tractament d’àrids. Arribats a la plaça del poble, hi veiem el restaurant La Barretina, un casal del segle XIX que havia estat propietat dels senyors de Roart i després rectoria. Anem a l’església parroquial de Santa Maria, construcció neoclàssica del segle XVIII, de grans dimensions, que va substituir una anterior església romànica, de la qual es conserva el forrellat amb cap de drac. Un dels altars està dedicat a sant Roc,  protector de la pesta, la festa del qual és arrelada d’antic al poble. A la sagristia, hi podem contemplar una antiga calaixera de fusta, que la gent del poble va salvar de ser cremada durant la Guerra Civil, i un banc amb dotze calaixets amb ranura i pany cadascun, on es recollien les almoines a diferents devocions.

Sortint de l’església seguim camí amunt. Dalt la pujada hi ha un bonic camp ple de margaridoies (Bellis Sylvestris). Arribem a l’Estopera, terrassa superior del riu, modelada, més tard, per les aigües pluvials. Hi veiem la casa pairal de Can Llobera, de lluny s’hi destaca la torratxa central construïda als inicis del segle XX.

A la fi retrobem els cotxes i, per acabar, es fa referència a les dues esteles que hi ha a prop, a tocar de la carretera, recordatori de les dinou persones assassinades en aquest indret, l’agost i el setembre del 1936.

Guiatge de la sortida: Rafel Ponsatí

Gràcies per assistir-hi!