Diumenge 13 d’octubre, fem la primera sortida de la temporada 2019-2020 amb la Ruta del sol ixent de Banyoles.

Comencem per la font de la plaça dels estudis, on en Rafel Ponsatí explica tant la història de la plaça com la de l’edifici del museu Darder. Pugem pel carrer Sant Martirià i trobem la font de la placeta d’en Ges. Antigament la trobem citada documentalment com a Era d’en Ges. En Ges era un propietari que va viure en aquest lloc durant el segle XVI-XVII. Surt en un document de 1652. Seguim carrer amunt fins a la font de les ànimes. Elisabet Saus ens explica un parell de llegendes d’aquesta zona, relacionades amb l’antic cementiri.

Agafem direcció a Mas Palau i ens aturem a la Creu del terme de can Teixidor. s. XIV-XV i 1987 (reconstrucció). El basament de la creu està format per tres rodes de molí damunt el qual s’ha col·locat la creu, d’estil gòtic igual que l’originària. Té una alta columna de secció octogonal. El capitell mostra les imatges esculpides de Sant Joan Evangelista, Sant Martirià, Sant Abdó i Sant Senén, Sant Benet, Sant Mer i les imatges al·legòriques de la Fe i l’Esperança. Al capdamunt la creu té en un costat la imatge de Crist i a l’altre la de Santa Maria dels Turers. Al costat de Can Teixidor del Terme s’alçava una creu de terme d’estil gòtic que va ser destruïda durant les revoltes dels s. XIX i XX. Es van trobar fragments de la primitiva creu a Can Teixidor del Terme, corresponents a la columna i al capitell. A partir de les restes trobades es va reproduir la creu actual, obra de l’escultor Modest Fluvià. El cap de setmana més proper al 30 de juliol es celebra la tradicional festa en honor a Sant Abdó i Sant Senén, patrons del terme de Banyoles.

A prop de les Arcades es comenta que hi ha la font del noguer. Va arran del terra del rec, actualment no es veu. Al cantó dret hi ha el pont de les lloses. Fet de llosses de travertí. Un camí carreter passava per aquest pont, que era utilitzat per la gent del veïnat de Mas Usall del Bosch per anar a mercat i a missa al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Un xic amunt visitem la font i el pont de les arcades. De la casa de la cantonada ens surt el senyor Congost i ens explica que els seus avis havien treballat de criats a Mas Palau i quan es van casar els van fer aquesta casa, amb les lloses de l’aqüeducte que hi havia al cantó que ja no servia.

Pugem pel Turó del Serrat del Gall, ens expliquen que hi ha un poüet on neix l’aigua de la riera que passa al cantó de la font de les Arcades. Aquest poüet està entre mas Usall i can Garanger, és una edificació petita, a tocar els camps, a dins sempre hi havia una salamandra. Gaudim d’una bona perspectiva per poder entendre per on passaven els antics camins cap al veïnat d’Usall i les conduccions de l’aigua cap a Banyoles. Baixem i arribem a la font de la Rajoleria. s. XX. La font de la Rajoleria està situada al centre d’una plaça arbrada de forma oval limitada per un mur d’obra. La font actual és de fundició industrial. A la seva dreta es troba el dipòsit cobert de les aigües. Fins fa pocs anys, en el lloc encara eren visibles alguns trams esfondrats d’un conducte subterrani construït amb lloses de travertí. Antigament, l’aigua de les fonts de Banyoles provenia de la font de la Rajoleria, gràcies a un conducte subterrani, també conegut com a “mina”, fet d’obra de lloses de travertí i excavat en el subsòl. La cronologia d’aquestes conduccions d’aigua, segons A.M. Rigau, es podria remuntar com a mínim als s. XVIII-XIX. Moltes d’aquestes obres públiques sembla que foren fetes durant la dominació francesa. A principis del s. XX l’Ajuntament de Banyoles va decidir portar l’aigua de la Vila des de la font de la Rajoleria, conscients de la seva qualitat. El dia 30 de setembre de 1917 s’inaugurava la deu de la Rajoleria i el 1919 fou transportada allí la font de pedra de la placeta de la Font. Fins a l’any 1981 aquesta no va tornar a la seva ubicació originària davant del Museu Arqueològic. Actualment l’aigua pública de Banyoles ja no prové d’aquesta deu.

Seguim un tram de la carretera amunt, en direcció a Melianta, per poder accedir al Bosc de can Puig. En Rafel Ponsatí en explica com és que el sòl és de travertí en aquest indret. Dins al bosc busquem el roure del cavall que d’una mateixa rabassa s’aixequen dues soques, hi ha diversos roures i alzines bessons. Dos roures en destaquen, el més corpulent fa 4,60 metres de volta a la rabassa, les besses fan 2,08 i 2,06 metres, l’altura és de 19 metres i la brancada fa un diàmetre de 15 metres. Els infant de Can Puig s’imaginaven aventures, talment cavalquessin en un cavall de debò.

Ens arribem a dalt per visitar Can Puig de la Bellacasa, actual Consell Comarcal del Pla de l’estany. Baixant passen per la font i el rentador de can Puig.

Anem pel camí vell d’anar a Vilavenut i primer trobem la placeta de Sant Abdó i Senén. El dia de la seva festa hi toquen sardanes. Pel camí ens ve a trobar el senyor Jeroni Moner per explicar-nos el molí de can Boada s. XVII – XVIII. Masia articulada per tres cases adossades, coberta a dos vessants i de tres plantes. Les finestres rectangulars són de llinda de travertí com també les portes de la planta baixa. A la planta superior s’observen els típics badius. Destaca a la façana un arc rebaixat amb dovelles. A la planta baixa de Can Boada encara es conserva, bastant íntegre, l’antic molí fariner. Tres rodes de molí encara es troben “in situ” damunt una plataforma. Dos d’ells són molins de moles, és a dir, formats per dues rodes circulars giratòries de pedra. El tercer és un molí col·loïdal. Darrere la casa, actualment convertida en jardí, es troba el perímetre de contenció de la gran bassa oval del molí fariner. Aquí grans contraforts laterals de pedra, disposats al llarg del mur perimetral, contenien l’empeny de l’aigua. A partir d’un plànol del 1779 dels recs de Banyoles, es pot saber que el molí de Can Boada ja existia en la seva ubicació actual. Les fonts documentals informen que el 17 d’octubre de 1840 es va demanar permís a l’Ajuntament de Banyoles per tapiar un passadís o arc a Can Boada per on passava el camí de Banyoles a Bàscara. El 1907 Can Boada era un molí fariner propietat de Tomàs Cols amb un salt de 4,80 m, el qual deixà de funcionar el 1937 durant la Guerra Civil per manca de cereals. En la creu de can Trui l’Elisabet Saus explica la llegenda d’aquesta creu. 

Ens arribem a can Trull Vell, on en Noni Moner ens pot explicar part de la història i les reformes arquitectòniques d’aquesta antiga masia del s. XVII-XVIII.

Camí de tornada observem l’antiga fàbrica de les bombes Félez, un edifici de construcció curiosa, actualment a dins hi guarden carros i cotxes antics. Anant caminant observem l’abandonada fàbrica de mitjons Moltforts i el veïnat de can Sala. També comentem que Can Laqué hi havia hagut antigament un forn de ciment i guix.

Per finalitzar la sortida veiem la font de cal Nin i la font de la Catarineta, aquesta a prop del rec de l’àngel i del dimoni.