El diumenge 12 de gener de 2025 vam fer la primera sortida de l’any i quarta del 22è cicle de Conèixer el Pla de l’Estany. A l’hora habitual d’un quart de deu d’un matí fred i ventós, ens vam aplegar a Correus de Banyoles per reduir al màxim els vehicles i anar cap a Can Ginebreda, al municipi de Porqueres, on l’escultor Xicu Cabanyes ens faria una visita comentada al bosc d’escultures que hi ha anat format durant gairebé cinquanta anys.

En l’aparcament de l’entrada al bosc, en Jaume Tarradas (en Merla), col·laborador de l’escultor, ens va fer uns comentaris generals mentre els vint-i-dos assistents a la visita esperàvem en Xicu. Així que va arribar, ens va explicar que el bosc, aquest passat 2024, en alguns mesos va ser visitat per mil persones al mes. Se n`està fent molta difusió a les xarxes i cada cop atrau més visitants. Dels gairebé 190 boscos d’escultures que hi ha a Europa, el de Can Ginebreda és el tercer més antic.

Ja dins del recinte, la primera escultura que vam trobar és una columna alta de rajols amb uns llavis al mig. En Xicu ens va dir que en té una d’igual a Estocolm. De fet, té moltes obres instal·lades en diversos espais tant públics com privats d’Europa. Potser per les hores que passa en soledat fent les seves creacions, l’escultor també és mig filòsof. Al llarg de la visita, ens va anar dient alguns dels seus pensaments, com ara que les idees que no neixen per fer mal són les que sobreviuen.

Tot seguit, en Xicu ens va mostrar la seva darrera obra, encara en formació i per a la qual continua necessitant materials, sobretot perquè hi vol construir un gran monòlit. Iniciat el 2010, aquest últim treball du el títol de “La plaça del saber” i està fet amb llibres rescatats de les deixalles. Llibres llençats, molts dels quals vam poder reconèixer, com ara les vint (sí, vint) enciclopèdies catalanes senceres que hi ha col·locades. La veritat és que aquesta creació fa una mica de mal al cor, tot i que no tant als ulls per la seva originalitat. En Xicu ens va explicar que els llibres, a l’aire lliure, no es desfan amb la pluja. La cel·lulosa de les seves pàgines se solidifica amb el temps.

La següent obra que vam trobar és el “Baldaquí”, un monument a un seguit de personatges històrics de diferents àmbits, els bustos dels quals vam poder anar identificant. Ens va cridar l’atenció el d’una dona, Lilith, considerada en algunes creences com la primera esposa d’Adam, abans d’Eva, i també el de Felip V, naturalment de cap per avall. El muntatge, ens va dir, també vol indicar el pas del temps. Una altra obra propera és un peu, el “Peu Espanya”, en què el dit gros s’ha menjat el petit, o també el “Monument a la llibertat total”, una escultura alta formada per uns tubs de formigó encadenats.

Segons en Xicu, fins ara havíem estat veient el rebedor del bosc i tot seguit vam començar a passejar-hi en ferm. Així vam anar trobant i comentant moltes de les escultures que hi ha anat instal·lat fa anys o més recentment: “El naixement de la vida arbre”, una figura abraçant un pi (que han hagut de tallar perquè, en créixer, va acabar malmetent l’escultura). “El creixement de la dona”, una figura alta d’una dona, aquesta de només tres anys d’antiguitat, amb el cap que representa Carme Forcadell. El “Testimoni gai”,  feta arran de la legalització dels matrimonis homosexuals. “La fi del món”, un penis lligat. Una altra dedicada al papa Francesc… En Xicu, tot remuntant pels camins del bosc, ens anava explicant detalls i interioritats de les seves obres. I així en vam anar trobant diverses. Una de les més antigues, “Estrangulament”, representa la lluita entre una corda i la matèria. Una altra, “Baralla”, minimalista, explica una sensació: l’enfrontament entre el quadrat i el rodó, i vol simbolitzar les lluites de sempre, segons l’escultor. “El gegant enterrat”: dos peus enormes (els del propi autor reproduïts) sobresortint d’un marge. La “Dona sense ànima”, una escultura buida per dins. “Els amants”, dues figures, una masculina i l’altra femenina, molt unides, fusionades. Una altra específicament dedicada a la violència de gènere… I així vam arribar a la part més elevada del bosc, un punt un xic assolellat, cosa d’agrair en aquell matí fred, amb una panoràmica esplèndida i una taula d’orientació per poder anar identificant els cims i indrets propers o més llunyans. Aquí vam trobar una altra escultura, “El búnquer”, seguidament “L’Òpera de Sidney” i “La independència”,  una  escultura petita que ha patit alguns intents de robatori. I ja completant la baixada pels corriols del bosc, altres com ara  “La línia Marginot”,  “Record a Txernòbil”, amb cares de nens morts, o “Colom de la pau contaminat”: té una ala enlairada com si fes la salutació feixista, totes tres amb una clara intenció de fer pensar. O també el monument al moble més estimat, el “llit”. Amb “Torre de Collserola”, alta i feta a partir de bidons de ciment, l’escultor vol retre homenatge a l’arquitecte Norman Foster  i amb “La dona ganxo”, amb faldilla prisada, continua fent palès l’element femení en les seves peces. En Xicu es considera ateu, però en la seva obra les creus hi són presents sovint. Ens diu que és perquè trobem creus arreu: segons ell és el signe més representat al món. I vam continuar veient més obres: “La sabata de taló”, amb uns amants a dins;  “L’Assemblea de Catalunya”, amb cadires representatives dels diferents sectors de la societat; una calavera en contra post; “El naixement de la mort”, una de petita, darrere d’una de les més antigues i voluminoses,  una bola que aixafa una altra bola.

Quan vam tenir enllestida la passejada pel bosc, en Xicu ens va obrir el seu taller per mostrar-nos les peces petites, motlles, un audiovisual amb explicació de la història de la seva obra, i sobretot l’espai on passa moltes hores treballant i on ens va parlar sobre el procés de confecció de les escultures.

Sortint del taller, en Merla ens va mostrar “Eros i Tànatos”  i  la “Dona cangur”. I vam arribar a “Consell de Cent”, formada amb cares de persones conegudes de Banyoles escampades per un marge de la muntanya, que vam anar assajant d’identificar.

Ja fora del recinte tancat del bosc, vam enfilar-nos a la cúpula, amb motlles d’imatges dels tallers d’imatgeria d’Olot omplint les parets interiors i columnes amb miralls que reflecteixen la llum del sol que entra per la claraboia que hi ha a la part superior de l’edificació. Un espai singular on ens vam acomiadar d’en Xicu tot agraint-li les interessants explicacions sobre la seva obra que ens havia fet durant aquell matí fred de gener.