Aquest setembre hem iniciat el nou curs de Literatura 2019-2020 amb el títol “ART(S) I LLETRES” , el qual vol ser una continuació de l´anterior, dedicat a les arts plàstiques i la literatura,  però posant l´èmfasi en la relació entre el llenguatge musical i el literari.

La primera conferència d’aquest cicle va tenir lloc divendres 27 de setembre i va anar a càrrec del professor Xavier Aballí i Sanmartí. Ell mateix havia impartit la lliçó inaugural el curs anterior. Amb la seva intervenció es posà de manifest el nexe que, a través de l´art plàstic, vincula la música amb diverses formes d´expressió artístiques.

“La música en les Arts Plàstiques Contemporànies” és el títol de la conferència que Xavier Aballí subtitulà “L’Art contemporani i la música (o el so)”.

A l’inici de la seva exposició definí diversos conceptes vinculats entre ells com: so, música, obra musical, soroll, … i relacionà aquests amb l’art actual, el qual explicà “té com a objectiu projectar visions del món que ens interpel·len , utilitzant imatges que fan referència als sentits”.

Per exemplificar la relació entre ambdues arts, en dues èpoques diferents de la història, utilitzà dues imatges contraposades: un “Retrat” del pintor Frans Halls (1623) i una intervenció artística de Allora i Calzadilla (2018), a la Fundació Tàpies de Barcelona.

La tesi que exposà a continuació és la següent : “la música fins al segle XX es representa de maneres diverses en l´art plàstic, però mai amb la intenció de fer-la sentir, sinó que ens l’hem d’imaginar. Mentre que els artistes, a partir de finals del segle XIX i el segle XX, s’inventen estratègies per comunicar-la auditivament. De manera que, si abans el sentit que la captava era la vista, en l´art contemporani s’intenta que sigui l’oïda”.

A continuació desenvolupà aquesta teoria, presentant imatges que analitzà i comentà. Estructurà el seu discurs en dues parts.

1. Antecedents (de l’antiguitat al segle XX).

Posà exemples de com l’art incorporà imatges musicals al llarg de la història, des de les pintures egípcies, a l’antiguitat clàssica, l´edat mitjana, l’art gòtic i l’època barroca. Remarcà una pintura de Hans Holbein “els ambaixadors” (els personatges estan envoltats d’objectes i instruments musicals) i de Frans Halls.

A finals del segle XIX l’artista Alphonse Allais, amb el seu quadre “Marche Funèbre” (que és una partitura buida), marcà un trencament en el tractament de la música en l´art, que evolucionà amb el moviment cubista, en què apareixen instruments musicals (guitarres, partitures, …) solament amb intenció plàstica (sense intencionalitat narrativa).

Del moviment surrealista, ressaltà l’obra de René Magritte i Marcel Duchamp, que en la pintura “Erratum musical” (1914) se salta les normes de composició musical.

2.Art Contemporani (segles XX-XXI).

Mostrà imatges i intervencions artístiques de nombrosos autors com,

• John Cage : convertí una partitura en una imatge plàstica. Aquest artista participà amb Marcel Duchamp en “El joc d’escacs”, una partida que es convertí en una intervenció musical. També és autor de la composició “4´ 33´´ “ i de la peça musical “Organ² / ASLSP” (interpretació de llarga durada que s’inicià a l’església alemanya de Halberstadt, el 2001 i ha de finalitzar el 2640).

 

• Joseph Beuys : la seva obra “Piano guarnit” la realitzà a la cova de Sant Ignasi de Manresa.

 

• Christian Marclay : incorporà la música en nombroses obres. En destacà la cinta, de 24 hores, amb fragments de pel.lícules i rellotges que marquen el pas del temps.

 

• Roy Lichtenstein : artista pop. Il·lustrà còmics amb onomatopeies.

 

• Jean Tinguely : construí màquines amb peces de deixalleria amb l’objectiu de fer soroll i com a crítica a la despesa energètica.

 

• Olafur Ellieson : omplí de sorres i pedres la sala d’exposicions per construir un rierol, per tal que s’oís el so de l’aigua.

 

• Anri Sala : realitzà una intervenció en què els tambors tocaven sols.

 

• Bruce Nauman : omplí la sala de turbines de la “Tate Modern” amb altaveus i veus que sonaven alhora (el so com a volum).

 

• Roman Opalka : tota la seva vida dedicada a una obra que consisteix en omplir teles amb sèries numèriques fins a l’infinit, afegint una fotografia seva de cada dia i la seva veu llegint el número (com a reflexió sobre el pas del temps).

 

Una conferència immensa de contingut, que ens il·lustrà la presència de la música en l’art contemporani, i que ens feu interpel·lar , com a oients quan l´estàvem  veient i sentint, tal com volien provocar els artistes.

El públic , que omplia de gom a gom la sala del Darder,  amb assistència de nombrós alumnat de batxillerat, van agrair amb un llarg aplaudiment aquesta magnífica dissertació.