Diumenge 10 de novembre, fem la segona sortida de la temporada 2019-1920 amb la ruta de les fonts de Crespià.

Un cop arribats a Crespià, anem a l’ajuntament a trobar l’alcalde, en Francesc Xavier Quer, qui ens fa de guia i l’explicació de l’hospital i la capella de Santa Llúcia, de can Porcioles i de l’església de Santa Eulàlia. Ens diu que l’edifici actual de l’Ajuntament de Crespià antigament havia estat l’hospital per als pobres i per als peregrins que feien la ruta fins a Santiago de Compostela, i que venien de Roses o d’Empúries en direcció cap a Besalú. La capella de Santa Llúcia havia estat capella, magatzem, taller… i també la discoteca dels joves del poble en els anys vuitanta del segle passat. Ara la fan servir de sala d’exposicions. Ens ensenya, des de fora, can Porcioles, l’edifici que hi ha a continuació de la capella de Santa Llúcia, amb un porxo i arcada sobre el carrer Major. La família Porcioles era molt important al poble i també a Barcelona: Josep Maria de Porcioles i Colomer va ser alcalde d’aquesta ciutat entre el 1957 i el 1973, en plena època franquista. La casa, en l’actualitat, està força malmesa i en venda. Anem fins a l’església de Santa Eulàlia. En el seu interior, el nostre guia ens fa adonar de les lletres escrites en dues columnes laterals on podem llegir encara les inscripcions CNT i FAI, escrites durant la Guerra Civil Espanyola, quan l’església es va convertir en un magatzem de material militar. En un cantó de l’altar, dins d’una urna, hi ha una imatge de plata de la Verge del Roser, molt venerada per la gent del poble. Els veïns la van amagar i protegir, fins i tot amb la seva vida, de ser requisada durant les guerres del francès i la civil espanyola.

Ara amb Pere Llorens de guia, ens dirigim cap al torrent Merler. Altre cop al carrer Major, ens fixem en la curiosa estructura de pedra de forma cònica que fa de dipòsit de l’aigua que prové de la Fontica i que proveeix les tres fonts situades al llarg del Merler avall: la font de cal Ros o d’Allà Dalt, la de cal Taco i la de can Quelot. On hi havia hagut antigament el rentador, ara hi ha un plafó amb explicacions sobre la història i la vegetació de la zona, amb dibuixos d’animals fets per Dolors Pinatella. Resseguim, també, la ruta botànica que hi ha marcada sobre el terreny: freixes, verns, pollancres, cues de cavall… En aquest punt, en Pere Llorens ens explica que, temps enrere, el voltants eren horts, regats alguns amb poalanca amb l’aigua que sempre baixava per la riera Merler, ara eixuta. I arribem a la font Vella, un agradable lloc per fer-hi una berenada, i que té una cisterna tancada amb clau. Pugem als camps de dalt i seguim uns metres el camí Ramader per, un xic més enllà, tornar a baixar per retrobar la riera i poder visitar la Fontica, una font que està dins de la mateixa llera del torrent.

Tornem a recuperar el camí Ramader per anar fins al dipòsit de l’aigua potable del poble. Abans d’arribar-hi, però, una colla s’atura a recollir bolets, mentre un altre grup intenta trobar l’emplaçament d’un antic forn de calç. Tot seguit, en Pere Llorens ens condueix per un corriol que davalla sobtadament fins gairebé a tocar el riu Fluvià, i anem vorejant la seva llera per un camí més ample. Passem per dues fonts més; veiem les ruïnes d’una antiga casa, can Tramuntana. I arribem al trencall del camí del Túnel, on prenem el corriol que ens hi acostarà. Els més atrevits podran observar que una mica endins s’ha d’esllavissat: un munt de roques i terra tanquen l’aigua del fons, de la qual encara es pot sentir la remor d’una cascada. Seguint per aquest corriol ben marcat, ens arribem a Roca Caputxa, un indret peculiar que, segons ens explica l’Elisabet Saus amb una llegenda, havia estat el refugi d’un malvat gegant.

Reculem pel corriol fins al camí principal per pujar-hi fins a retrobar el dipòsit d’aigua. Tot caminant, podem admirar les vistes sobre riu Fluvià, mentre escoltem les històries sobre antics vilatans que en Pere ens explica. En poca estona arribem al poble i donem per acabada la sortida.